Fitxa Tècnica

Crítica

No seré tan elitista per afirmar que el nou film de Spielberg és una mala pel·lícula, primer de tot perquè no ho és i segona perquè encara que no hagi captat gens ni mica el meu interès, no deixa de ser una proposta correcta que simplement no entra dins el top 5 de les millors pel·lícules del director nord-americà. Dit això i deixant clar que el Puente de los espias no m’ha captivat en cap sentit, explicaré en què crec que falla.

Ja estem acostumats que Spielberg dirigeixi pel·lícules històriques: La llista de Schindler, L’Imperi del Sol, Lincoln… en són clars exemples. En aquesta última, el director ens trasllada al 1962 en plena Guerra Freda, on James Donovan,  un advocat de Brooklyn, es veu immers en una missió que pretén un intercanvi entre un pilot nord-americà capturat pels russos i un espia rus que ha estat empresonat pel govern nord-americà.

La primera sensació un cop han passat les dues hores i escaig de llargmetratge és la d’un dejavu enorme, perquè entre la temàtica, la història i un guió senzill i sense sorpreses per part dels germans Cohen i Matt Charman, fa l’efecte d’haver vist aquesta pel·lícula una vintena de vegades. El film no aporta cap novetat ni cap al·licient i la seva falta d’originalitat provoca que no ens mantingui enganxats a la butaca com era d’esperar.

D’altra banda, els personatges acaben resultant plans i sense cap tipus de càrrega dramàtica. Tret d’un: Mark Rylance, que en el paper d’espia rus ens ofereix l’únic bri de llum amb una molt bona interpretació i una nota de qualitat en un film que, en la meva opinió, no acaba de funcionar. Per arrodonir-ho, que els Estats Units acabin (com gairebé sempre) essent els salvadors de la humanitat, particularment ja em comença a cansar.

Spielberg  arrisca poc en una proposta que, tot i el bon  sentit del ritme, marca de la casa del director, i unes imatges fosques i grises que ens recorden a vells clàssics del gènere, no provoca ni fred ni calor a un espectador que ja fa temps que, tot i la irrefutable trajectòria i qualitat del director de Cincinnati, no es sorprèn des de la gran Munich del 2005.

Marc Orra