Fitxa tècnica

Títol original The Gambler
Duració 110 minuts
País Estats Units
Direcció Rupert Wyatt
Repartiment Mark Wahlberg, Brie Larson, Jessica Lange, John Goodman, Michael K. Williams, Sonya Walger, Emory Cohn, Leland Orser, George Kennedy, Richard Schiff
Fitxa Filmaffinity

 

Crítica

La pel·lícula El jugador ens mostra com Jim Benett, un inquietant i nihilista professor de literatura (Mark Wahlberg) que prové d’una de les famílies més riques de Nova York i que manté una relació distant i esquiva amb la seva mare (Jessica Lange), perd una gran suma de diners apostant en el joc. Jim tindrà 7 dies per retornar una gran quantitat de diners a diferents membres de la màfia i es veurà forçat a recórrer a la seva mare i a comptar amb l’inesperat suport d’una alumna que descobreix la seva relació adictivo-destructiva amb el joc (Brie Larson). Es tracta del remake d’un film del mateix nom del 1974 protagonitzat per James Caan.

El jugador no és una gran pel·lícula. És una pel·lícula correcta, amb detalls interessants i alguns de desconcertants que li acaben configurant una atmosfera i un to que acaben resultant atractius.

Ara bé, hi ha un seguit d’elements que interfereixen en la comprensió de la trama. Els diàlegs són presumptuosos i poc creïbles, sobretot quan volen tenir un caire filosòfic o de reflexions trascendentals. El comportament erràtic i incomprensible del protagonista (sobretot davant el joc) fa que, per una banda, la història a estones no es comprengui, i que, com a conseqüència, l’espectador es desconnecti de la pel·lícula; i, per l’altra banda, també fa imprevisible el desenllaç tot incrementant l’interès sobretot al tram final. L’ús de la música, tot i que de qualitat, és peculiar i a vegades trepitja excessivement els diàlegs o l’acció, fins i tot arribant a molestar. En aquest punt, cal comentar la curiositat que El jugador és potser la primera pel·lícula a incorporar a la seva banda sonora una cançó de l’oscaritzat documental Searching for sugarman del 2012.

El film està dirigit per Rupert Wyatt, qui ja es va ocupar de la interessant El origen del planeta de los simios (2011). Mark Wahlberg està encertat en el paper protagonista però la interpretació de Jessica Lange es ressenteix pel seu rostre encartronat segurament per un excés de botox o cirurgia. Cal destacar la presència de la jove Brie Larson, que enguany ha protagonitzat un dels films més interessant estrenats durant l’estiu, la independent Las vidas de Grace. John Goodman apareix fent de mafiós intimidatori, regit per un codi moral propi i peculiar, que li deixa diners al protagonista, en un d’aquests papers secundaris en què darrerament ens té acostumats (a parer personal, en John Goodman porta anys repetint diferents variants adaptades al guió de torn del cèlebre personatge que va interpretar al Gran Lebowski dels germans Cohen el 1998) però que hem d’admetre que li van com anell al dit. També cal mencionar l’aparició del veterà George Kennedy de 89 anys (La Leyenda del indomable -guardonat amb l’oscar a actor secundari-, Doce del patíbulo, Aeropuerto, Agarralo como puedas), en un petit paper als primers fotogrames del film.

En definitiva, si El jugador l’haguéssin estrenat a l’estiu l’hauríem pogut considerar una bona excusa per anar al cinema, però estrenada a finals d’anys és probable que passi inadvertida entre el desembarc de films destinats a acaparar nominacions i premis.

 

Ramon Muns

Comparteix
AnteriorEscriure teatre: una qüestió de llançar-se a la piscina
SegüentAlternatives a “50 ombres de Grey”
Ramon Muns
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.