La segona temporada de Wednesday a Netflix ha arribat amb el pes de l’expectativa a les espatlles, i cal dir que no ha passat desapercebuda. El món gòtic i burtonià en què s’inscriu la sèrie continua sent un dels grans reclams: estètica acurada, escenaris lúgubres i aquella atmosfera adolescent tenyida de sarcasme i misteri. Però, com passa amb moltes segones temporades, la pregunta és inevitable: ha estat a l’alçada de la primera?
La resposta és ambigua. Si bé la segona temporada aconsegueix moments brillants i inoblidables, la sensació que ens queda és que hi ha massa històries, massa personatges i massa ganes de sorprendre a cada minut, cosa que de vegades juga en contra de la coherència narrativa. Aquesta saturació fa que la trama central perdi força, especialment en arcs que prometien molt, com la relació entre Wednesday i Morticia, que queda resolta amb una fredor inesperada i una manca de profunditat que descol·loca. És aquí on es nota que voler ser fidel a certs codis de la família Addams, o simplement voler-ho abastar tot, pot convertir-se en un llast per a la sèrie.
Tot i això, si hi ha un element que sosté i justifica cada episodi, és la brillant actuació de Jenna Ortega. La seva interpretació continua sent magnètica, un equilibri perfecte entre el sarcasme glaçat, la intel·ligència ferotge i aquella vulnerabilitat que només deixa entreveure quan es relaciona amb Enid. De fet, és en la seva amistat on la sèrie troba alguns dels moments més autèntics i emotius.
El ritme, per moments frenètic, culmina en un final ple de girs que divideixen l’audiència i que van des de la revelació de Thing fins a l’aparició enigmàtica d’Ophelia, passant per la transformació d’Enid en una lloba alfa. Són clímaxs que busquen impactar i, en bona mesura, ho aconsegueixen, però també accentuen aquella sensació de muntanya russa narrativa que pot resultar esgotadora.
En definitiva, aquesta segona temporada té moments espectaculars, personatges que brillen i un univers estètic que continua sent irresistible. Però també cau en el voler-ho dir tot i alhora no acabar de profunditzar en res. És una producció que enganxa i que sap crear imatges memorables, però que pot deixar un regust una mica superficial a qui esperava més consistència i més evolució emocional. Tot i això, mentre Jenna Ortega segueixi posant mirada gèlida i sarcasme al servei d’un dels personatges més icònics de la família Addams, molts continuarem disposats a acompanyar-la en les seves aventures més delirants de Nevermore.
Agradarà a…
A qui busqui una sèrie adolescent amb una estètica gòtica irresistible, sarcasme a dojo i algun clímax que et fa cridar “però què acabo de veure?”.
No agradarà a…
A qui pensi que una segona temporada hauria de ser més sòlida que la primera: aquí trobarà més focs artificials que consistència.
