Fa un parell d’anys vam veure com un drama de caire periodístic s’emportava l’Oscar a la millor pel·lícula. Estic parlant de Spotlight. El film dirigit per Tom McCarthy ens va posar en pantalla la historia d’un equip d’investigadors del Boston Globe que va destapar un seguit d’escàndols pederastes comesos durant dècades per part de capellans i gent relacionada amb l’església a Massachussets.
Enguany, Steven Spielberg s’ha posat al capdavant d’una història també periodística, però amb un rerefons força més polític. No sabem si la intenció d’Spielberg era emular l’èxit del qual va gaudir Spotlight i tampoc sabem si ho aconseguirà. No obstant això, si aquesta era la seva intenció, va per un molt bon camí.
The Post (Los archivos del Pentágono) ens trasllada al 1971, quan els principals diaris d’Estats Units, entre els quals hi havia el New York Times i el Washington Post van prendre una decisió molt atrevida, però ètica a favor de la llibertat d’expressió; informar sobre els documents del Pentàgon i l’encobriment massiu de secrets per part del govern, el qual havia durat quatre dècades i quatre presidències. En aquell moment, Katherine Graham (Meryl Streep), la primera dona editora del Post i el director Ben Bradlee (Tom Hanks) intentava rellançar un diari en decadència. Tots dos junt prenen la decisió de donar suport al New York Times i lluitar contra l’intent de l’administració Nixon de restringir la primera esmena. Es tracta d’una història real que narra la filtració dels arxius que narraven la guerra del Vietnam.
Spielberg ha demostrat més d’una vegada ser un mestra en l’art de la narració. I en aquest cas no es perd en politiqueig i aconsegueix plasmar una història densa, polititzada i força complexa d’una manera dinàmica i que manté l’espectador a l’expectació del que passarà (tot i saber-ho). Però en tot moment som partícips de les decisions que s’han de prendre i les arribem a viure amb la mateixa angoixa que els personatges.
No obstant això, Spielberg fa un pas més enllà i és que converteix una pel·lícula reivindicativa amb la llibertat d’expressió de la premsa amb un film reivindicatiu, alhora, del feminisme. Katherine Graham era una dona simple, casa amb un home que va heretar del pare d’ella l’empresa familiar, i que en ella, cap moment se li va fer estrany. No obstant això, ara es troba al capdavant del vaixell, un vaixell que navega en un mar evidentment masculí. Però lluny d’arrugar-se la Kay fa camí per fer valdre la seva opinió i el seu deure amb l’empresa que va aixecar la seva família. L’evolució d’aquest personatge és del més interessant, especialment de la manera com està encastat dins la història, ja prou complexa de per si. Passa de ser una conformista les decisions de la qual ja són preses prèviament per un bon grup de consellers, i saber què és el que li convé i per conseqüent aplicar-ho. Tota una intenció de drets al posar aquest personatge al capdavant amb tota la potència que projecte.
No podem acbar aquesta crítica, sense obviar la feina de John Williams al darrere de la banda sonora. Si bé, l’acció ja ens fa veure el caire reivindicatiu de l’argument, la banda sonora no fa res més que retificar-ho, ja que en tot moment li dona aquest toc que necessitem per fer-nos aixecar de la cadira i unir-nos a la revolució.
Un gran producte i una magnífica obra, que tal com han demostrat les nominacions als Oscars té més d’una sorpresa per endavant, ja que la trobem tant a la categoria de Millor Pel·lícula i a la de Millor Actriu per a Meryl Streep.