El duet que formen Jaume Collet-Serra i Liam Neeson no és nou. De fet, aquesta fórmula ja s’ha fet servir en més d’una ocasió i sempre amb uns números de taquilla força envejables. Tot i que l’elixir sempre compte amb els mateixos ingredients, no és un motiu perquè la festa decaigui. De fet, tot el contrari. Molta acció, efectes especials, escenes trepidants i unes quantes bombes són elements Claus i característics del duet català i irlandès.
Només començar aquest 2018 ja ens hem trobat amb The Commuter (El pasajero) als cinemes. Liam Neeson interpreta un home que segueix una rutina estricta per anar cada dia amb tren a la feina i en plegar, tornar. Però és precisament aquesta rutina el que l’acabarà ficant en un merder. Un dia, tornant de la feina i després d’un acomiadament d’allò més injust, torna amb el tren com fa cada dia. Però aquest serà especial, ja que entaularà una petita conversa amb una desconeguda. La proposta que li farà la dona no sol ser de les habituals i això el portarà a veure’s envoltat en una conspiració criminal que amenaça tant la vida del nostre passatger com de tots els que viatge al tren.
Tot i les grans dosi de violència i acció que envolten el film, l’alma mater n’és el tren. I és precisament aquest un dels punts forts de la pel·lícula. En un cert moment em va semblar veure un Poirot a la moderna intentant esbrinar les identitats dels passatgers d’un tren. Un Orient Express a l’americana i del segle XXI. I encara veu més de la ficció detectivesca britànica i és que el 90% de la pel·lícula passa dins el tren. Només veiem espais diferents al principi del film i just per poder ubicar els personatges.
No obstant això, la pel·lícula, no deixa de ser un producte més d’entreteniment dins el món de l’acció, molt semblant a les últimes tres pel·lícules que ja van unir director i actor (Unkown el 2011, Non-stop el 2014 i Run all night el 2015). Tot i que el guió de Byron Willinger i Philip de Blasi és d’allò més complex i enrevessat amb girs narratius no deixa de contenir les mateixes baralles impossibles i escenes a base de casualitat que l’acaben fent força previsible. Ara bé, no necessàriament ha de ser un punt negatiu ja que sembla que la fórmula els funciona força bé. Simplement s’ha de saber què anem a veure.
En definitiva, Collet-Serra i Neeson han tornat a crear un producte ja existent però que funciona. Sí l’objectiu és distreure el públic durant una hora i cinquanta minuts, s’ha aconseguit.