Crítica de “Nocturnal Animals”

Tom Ford segueix la seva aventura cinematogràfica i, aquest cop, ens presenta un thriller fosc i afilat, carregat de segones intencions. Nocturnal Animals és un producte 2×1, ja que en el transcurs de la trama hi podem veure clarament diferenciades dues pel·lícules, d’un estil completament oposat l’una de l’altre. Ford juga constantment amb aquesta dualitat per mostrar-nos les clàssiques lluites del bé contra el mal, el blanc contra el negre, el glamur més ostentós amb l’estètica més pobre, per construir un film de pura venjança emocional. El film agafa aquests dos mons per conduir-los un contra l’altre per acabar fent-los xocar, provocant una fusió final que acaba resultant imperfecta i incompleta.

Basada en la novel·la d’Austin Wright, narra la història de Susan Morrow qui rep un paquet amb la primera novel·la de la seva ex parella per tal que la llegeixi i li doni la seva opinió abans que surti publicada. Aquest fet provocarà que la Susan s’endinsi en la lectura del llibre fins al punt d’arribar a qüestionar-se la direcció que ha agafat la seva vida.

Ja al 2009, amb la seva òpera prima A single man, el famós dissenyador americà va donar mostres del seu talent natural per la imatge i l’estètica. En aquesta segona aposta aquest fet es confirma i el resultat final és una pel·lícula que cuida i mima de forma personal cada escena i cada pla. L’encant, el luxe i el minimalisme de la vida de Susan, contrasten amb l`estètica rural, pobre i amb l’instint més primitiu que transmet la història paral·lela de la novel·la del seu ex. Només amb els cinc primers minuts de pel·lícula, on es veuen unes dones amb sobrepès que ballen com si fossin vedets i que formen part  d’algun tipus d’espectacle artístic avantguardista, podem percebre el toc de crítica social que Ford vol inculcar als seus films, destacant la banalitat i la superficialitat del món on viu la protagonista.

Els tres protagonistes reflecteixen a la perfecció les característiques d’aquests mons antagònics. Amy Adams, en el paper de Susan, representa la falsa felicitat d’una vida plena de luxes que, en aparença, sembla tenir-ho tot però que acaba resultant buida i solitària. Tot i el poc diàleg, a Amy Adams no li calen gaires pàgines de guió per desplegar tot el seu potencial i borda una interpretació crua i realista d’una dona torturada pel passat. A l’apartat masculí i a l’altre costat de la història, Jake Gyllenhaal, que des de de sempre ens té acostumats a molt bones actuacions i aquesta no n’és una excepció, interpretant un personatge complex i psicològicament inestable, característiques que Gyllenhaal sap copsar i transmetre perfectament a l’espectador. Michael Shannon completa el trident protagonista. L’etern oblidat, que en un paper més secundari, ens regala una actuació impecable d’un policia que voreja els límits de la llei i el qual aprofito per reivindicar, ja que va sent hora que se li reconegui el seu treball amb algun dels premis grossos.

Ford ha realitzat un film noir amb tots els sentits. Un thriller intrigant, amb personatges obscurs i moment foscs i inquietants; però contrasta amb l’altre part de la trama, un western modern, amb uns personatges que busquen la justícia pel seu compte. Ford encerta amb l’execució però no en la finalització. Durant cent minuts la trama et manté atent i amb tensió però el final no està a l’altura de la resta, cosa que provoca una lleugera decepció que acabarà per millora amb el pas de les hores i un cop haguem madurat la pel·lícula.

Nocturnal Animals compleix satisfactòriament els seus objectius: ens manté enganxats a la butaca amb  una trama hàbil i intel·ligent que ens farà qüestionar certs aspectes de la nostra vida, mentre que en l’apartat més tècnic, ens brinda una fotografia moderna, elegant i hipnòtica. Tom Ford ho té tot per convertir-se en un molt bon director i el seu darrer film n’és un clar exemple. Se’ns dubte una proposta molt recomanable.