Ja fa 3 d’anys de la roda de premsa on els presents vam rebre a Paul Urkijo i el seu equip amb una fortíssima ovació, en aquell Festival de Sitges de 2022. I és que Irati és una petita obra d’art (entenguem petita en termes de pressupost, perquè el què aconsegueix és molt gran, entre altres coses ser la pel·lícula basca més taquillera de la història), les coses com són. I ens plantem al Festival de Sitges d’enguany, 2025, per presenciar en estrena mundial absoluta la nova proposta cinematogràfica de Paul Urkijo, Gaua, que segueix bevent copiosa i encertadament del folklore d’Euskal Herria per oferir una història de paganisme i bruixeria amb una posada en escena per treure’s el barret.
Quan la Kattalin fugi del seu marit i de casa seva i s’endinsi al bosc en plena nit, res sortirà com s’espera. Fugint dels perills nocturns de les muntanyes basques del segle VII, trobarà refugi en un safareig prop d’un riu, on tres dones estan rentant roba, bevent licor i explicant-se històries de por. Quan la nostra protagonista entri a la conversa, veurà que la seva comunitat, però sobretot ella, són els protagonistes d’aquelles històries. A partir d’aquí s’iniciarà un joc narratiu molt intel·ligent, no lineal, on homenatjant els contacontes i el llegendari basc, començarem a entendre què ha dut la Kattalin fins a aquell moment de la seva vida per deixar-ho tot enrere, i com encararà el seu destí. Una Kattalin, per cert, encarnada per una excel·lent Yune Nogueiras amb qui empatitzem de totes totes, i a qui ja vam poder veure, irònicament, al film Akelarre, de Pablo Agüero.
Gaua significa nit en euskera. I com no, un gran nombre d’escenes, entre elles les més importants i espectaculars, són de nit i en escenaris quasi sempre naturals (excepte l’escena d’un brutal akelarre amb desenes de persones en una bacanal gegant entre càntics tribals, arbres i una gran foguera). Li vaig preguntar a Paul Urkijo pels reptes tècnics de filmar de nit en escenaris naturals durant la roda de premsa, a la qual cosa va explicar que van haver de recórrer alguns cops a una filera de grues amb focus que s’anaven engegant i apagant en seqüència de travelling per simular la lluna com una llum direccional global, però que tret d’això, van intentar seguir amb la il·luminació natural tant com es va poder. El resultat és una fotografia aclaparadora, només igualada per un disseny de vestuari excel·lent i un apartat sonor més que notable, amb uns cants tribals que posen la pell de gallina i una música entre folk i orquestral notable, amb ecos de l’aconseguit en films americans com The VVItch, de Robert Eggers. I és important aquest factor, perquè el to del film en alguns moments s’aproximaria més al terror que no pas a la fantasia, i és que el folklore nocturn basc és realment ric; “la nit és per a les criatures de la nit” és una frase molt recorrent a la pel·lícula, de fet. I tot i que és un terror inercial, atmosfèric vers el propi paganisme i la nit més que no pas un folk horror més narratiu, això potser tira enrere més d’un.
Com sol ser habitual en les pel·lícules de Paul Urkijo, tots els diàlegs són en euskera, però no qualsevol euskera, sinó en euskera antic, cosa que van ressaltar a la roda de premsa el fabulós i estel·lar trio de dones del safareig: Elena Irureta, Ane Gabarain i Iñake Irastorza, que van afirmar sorprendre’s per haver de parlar, ràpidament i ficant-se les unes amb les altres com tres velles amigues de sempre, en un euskera que no els era familiar del tot. I respecte la meva pregunta particular sobre com és que en euskera antic s’adoptà la paraula cristiana demonio, dita múltiples cops al llarg del film, Paul Urkijo va explicar que la pel·lícula volia reflectir la dèria de l’Església a ficar el dimoni en tot el què li era incòmode, com el paganisme i les bruixes basques, amb la qual cosa la paraula demonio va passar a ser tan col·loquial a l’època que va passar a difuminar-se entre el llegendari de la terra. I parlant d’euskera, el moment més curiós de la roda de premsa va ser quan un periodista basc li va preguntar, en euskera, per la confecció de la coreografia de l’escena de l’akelarre, a la que tant Urkijo com Nogueiras van respondre llarga i contundentment, també en euskera, per després repetir tota la resposta (igual de llarga i entusiasmada) en castellà. Van explicar moltes coses, però el que més els va costar va ser que fos una coreografia i que no ho semblés, assajant prèviament amb una desena de ballarins i després desplegar-los per tot el plató per tal que la resta de persones els seguissin “fent més o menys el mateix” però al seu ritme. I pels moments sexuals del citat akelarre, van assessorar-se a consciència per aconseguir una bellesa plàstica propera a la pintura, fugint de tota sexualitat i erotisme. Jo només afegiré que se’m va posar la pell de gallina veient l’escena.
Tanmateix, com a gran defensor del cinema de Paul Urkijo, crec que també és necessari esmentar un aspecte negatiu de Gaua. I és que a nivell de guió, l’opressió socioreligiosa és bastant pobra. Serveixen com a detonants de la història i poc més; a Irati, si comparem, es vivia l’opressió de l’Església de forma més absoluta i universal, hi havia més context. Sembla com si Gaua begués directament de la sabiesa popular d’allò que sabem sobre com era la societat en aquella època més que no pas intentar establir-ho, amb la qual cosa la suspensió d’incredulitat és més acusada. Però vaja, també dic que ja els agradaria a moltes pel·lícules tenir només aquestes pegues, ja que al mateix temps Paul Urkijo ha sabut teixir una pel·lícula de bruixeria tremendament feminista i empoderadora, amb una excel·lent ambientació i disseny de producció, i amb un gran amor per les tradicions i llegendes del poble basc. I sense fer spoilers, amb una fosa en negre en el pla final dels que marquen època.
