Si parlem de sèries sobre política, és obligatori parlar de House of Cards, la sèrie de Netflix creada per Beau Willimon que adapta la mini-sèrie britànica homònima emesa per la BBC el 1990 i que, al seu torn, està basada en la novel·la de Michael Dobbs.

La ficció creada per Willimon ens narra, al llarg de sis temporades, la història del matrimoni Underwood. La parella formada pel congresista Frank Underwood (Kevin Spacey) i Claire Underwood (Robin Wright) estarà disposada a fer qualsevol cosa per fer-se amb el poder absolut i el control de la Casa Blanca. Per aconseguir-ho, hauran de submergir-se en les clavegueres de la política americana, ordir tota mena de plans maquiavèlics i travessar totes les línies vermelles: assassinat, xantatge, comprar l’opinió pública… Imagineu el pitjor.

Al llarg de sis temporades hi ha hagut moments de tot, però a grans trets, podem dir que el que comença essent una sèrie pontentíssima que ens fa encadenar ais i ufs capítol rere capítol, poc a poc va perdent força i interès. El fet que Kevin Spacey fos acomiadat per l’escàndol d’abusos sexuals que el va esquitxar va sentenciar l’última temporada de la sèrie malgrat que es mencioni el seu personatge a tots i cada un dels episodis. Els productors van voler allargar la sèrie amb una temporada més malgrat l’absència de Spacey, un dels pesos pesants de la sèrie. Tot i la força del seu personatge, ni Robin Wright ni el guió van poder suportar tot el pes de la sèrie.

És indiscutible que les tres primeres temporades són les millors, i molt especialment les dues primeres. I no ho dic jo, ho va dir la crítica. El 2013 David Fincher va guanyar un Emmy per la seva direcció i Robin Wright un Globus d’or i un Satellite. La pluja de premis va continuar el 2014, quan Kevin Spacey es va endur un Globus d’or i el premi a millor actor del Sindicat d’actors. El 2015, Spacey va tornar a ser premiat. I això sense comptar la resta de premis i nominacions!

Un dels trets característics de la sèrie és el trencament de la quarta paret. Frank Underwood (Kevin Spacey) parla als espectadors directament creant complicitat i mostrant la seva superioritat envers la resta de personatges. Tot i així, és un recurs que acaba cansant i de vegades sembla que hagin introduit aquests monòlegs a càmera amb calçador. Tot i així, això fa que el personatge principal sigui encara més magnètic. S’ha de reconèixer que Spacey està immens en el seu paper i que forma un tàndem d’escàndol amb Robin Wright. No sé si s’hauria pogut trobar una parella millor. La química que desprenen fa que aguantin tot el pes de la sèrie ells solets. Trencar aquesta parella va acabar de destrossar una sèrie que busca consantment i de forma cada vegada més desesperada girs de guió que sorprenguin l’espectador fins al punt que deixen ser versemblants.

Tot i els seus defectes i el fet que va perdent força a mesura que la ficció avança, podem dir que és una bona sèrie sobre política. Especialment per reflectir tot allò que no s’ha de fer en política. M’agradaria pensar que la realitat no supera la ficció, però les notícies indiquen dia sí dia també que la política és un món molt fosc. 

El millor

El tàndem Spacey-Wright. No ho poden fer millor.

El pitjor

La trama deixa de tenir gràcia. Es nota que lluiten per mantenir l’atenció dels espectadors.

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cine…
SegüentCINECLUB VIC. Papusza
Aida Montoya
Sóc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.