Estrenada al Festival de Cine de Sant Sebastià, la nova pel·lícula d’Audrey Diwan té aspectes semblants a l’Esdeveniment (2021), el seu premiat film anterior. En primer lloc, perquè és l’adaptació d’una novel·la i, en segon lloc, perquè el punt de vista imperant és el d’un personatge femení. Ara bé, la perspectiva, la idea de fons que domina Emmanuelle és ben distant del de l’Esdeveniment. Totes dues parlen de llibertat, però una ho fa des d’un punt de vista pràctic sobre el poder que una mateixa pot tenir per prendre les seves pròpies decisions, i l’altra, des de l’erotisme i el desig del qual semblem ser esclaus. El cas que ens ocupa és el segon, més fangós degut als petits detalls i incoherències que configuren els nostres plaers i desitjos.
Emmanuelle, interpretada per Noemí Merlant, és una auditora de confortabilitat i funcionament d’hotels d’un gran grup empresarial. En el gremi s’anomenen taurons, perquè oloren la sang i perquè per allà on passen sempre hi ha víctimes. En el seu escrutini fred de les habilitats de l’hotel per a complaure els clients, també s’hi reflecteix una dona alienada que entén quina és l’alquímia del plaer, però que no el pot sentir per ella mateixa. Amb un ritme pausat i detallista semblant a l’Esdeveniment, Emmanuelle, a través dels personatges que l’envolten i de les seves pròpies experiències, buscarà un desig que transcendeixi l’artificialitat i fredor de l’ambient hoteler en el qual es troba immersa.
Paral·lelament al detallisme del film, amb mirades que s’allarguen, mans que es toquen, faldilles que s’escurcen, la cura dels ambients en què es desenvolupa l’acció…, és molt alta la consciència que els personatges mantenen sobre el seu plaer i la forma com el viuen. Són, fins i tot, inversemblantment detallistes amb les seves descripcions i elucubracions;
potser són altament pedants, potser són altament rics… Però totes aquestes paraules i explicacions només són un radiador que refreda. A poc a poc, a la pel·lícula es van perdent les paraules i es va guanyant en erotisme, perquè aquest no necessita gaire reflexió, només fantasia.
En una obra tan concentrada en un sol personatge, els secundaris es converteixen en avatars de les tribulacions interiors de la protagonista, en miralls que reflecteixen les moltes cares que una persona pot mostrar. Per a l’espectador, aquesta mena d’experiència solipsista ajuda a connectar amb la principal d’una manera més profunda per arribar, en aquesta pel·lícula, a entendre el descobriment -banal i ingenu, diran les persones sanes- que Noemí Merlant farà: com menys ciència, més forta és l’escalfada.
