Hi ha pel·lícules que, tot i estar pensades per a un públic familiar, aconsegueixen fer-te sentir reflectit com si parlessin directament de tu. Elio, la darrera aposta de Disney Pixar, és exactament això.

La història ens presenta l’Elio, un nen una mica peculiar amb una mirada pròpia sobre el món amb una clara obsessió pels extraterrestres. El conflicte comença quan, de sobte és segrestat —per error— per una aliança intergalàctica i convertit en l’ambaixador de la Terra davant d’una colla d’éssers extraterrestres que ben aviat li encomanen una missió suïcida de la que, tot i els entrebancs, se’n surt prou bé.

El que fa que Elio funcioni és la seva capacitat de connectar amb una experiència universal: sentir-se diferent. Tots, en algun moment, ens hem sentit com si parléssim un altre idioma, com si vinguéssim d’un altre planeta. El viatge d’Elio es converteix així en una metàfora clara sobre l’acceptació, la identitat, l’orgull de ser qui ets i trobar el teu lloc encara que sembli que no encaixes enlloc.

Visualment, la pel·lícula és un espectacle total, un gaudi pels sentits. Els mons i criatures alienígenes que apareixen són creatius, acolorits i plens de detalls que sorprenen i diverteixen. Pixar desplega tota la seva artilleria tècnica, un dels punts forts de l’estudi, i el resultat és un univers fascinant on voldries quedar-te.

Ara bé, la trama és força senzilla i previsible, sense grans girs inesperats ni profunditats narratives que la col·loquin al nivell d’altres films. Tot i això, està plena de moments de comèdia que arrencaran riallades tant als petits com als grans. I sí, també hi ha escenes que toquen la fibra i que poden fer saltar alguna llàgrima. Jo mateixa vaig plorar una mica; no em sap greu admetre-ho.

En definitiva, Elio és una pel·lícula que no descobreix la sopa d’all, però que et deixa amb un somriure i amb aquella sensació de confort tan pròpia de Pixar. Al final, és un recordatori tendre i visualment brillant que, fins i tot quan ens sentim d’un altre planeta, hi ha un lloc on encaixem i algú que ens estima fins la lluna i tornar.

Agradarà a…

Als que en algun moment s’han sentit d’un altre planeta. També als que busquin una pel·lícula plena de colors, humor i emocions a flor de pell.

No agradarà a…

Si no us va agradar E.T. Tornem a tenir un nen que parla amb els extraterrestres.

 

AnteriorCrítica de ‘Los Domingos’, d’Alauda Ruiz de Azúa
SegüentCrítica de ‘Rehén’
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.