Van revolucionar el món del cinema gore l’any 2007 amb À l’intérieur i, juntament amb Martyrs, de Pascal Laugier, el 2008. Així doncs, podríem dir que van marcar un abans i un després del cinema extrem francès que ha fet que, quan el país gal presenta un film de gènere, l’expectació sigui diferent que en altres països (ambdues gaudeixen de remakes americans i tot). I si bé és cert que les subsegüents propostes de Julien Maury i Alexandre Bustillo, els artífexs d’À l’intérieur, potser no han estat a l’altura (tret, potser, de Livide el 2011), que els dos presentin pel·lícula a Sitges sempre és un esdeveniment. I més si afegim que van estar presents al festival oferint una estimable roda de premsa que va fer guanyar bastants enters a The Deep House, una proposta tant innovadora com arriscada dins de gènere de “cases encantades”.

No podem dir que el dúo Maury-Bustillo es caracteritzi per una gran profunditat argumental ni per la construcció de personatges polièdrics en els seus guions. Els seus films sempre han partit d’una premissa conceptual en la qual basen tot el seu èxit, i The Deep House no és una excepció. En aquesta ocasió ens trobem amb una parella que intenta tenir un canal de Youtube d’èxit anant a llocs suposadament encantats acaba trobant el que creuen que serà el trampolí cap a la fama: una mansió sepultada sota les aigües d’un llac al sud de França. El que fa realment especial The Deep House no és pas ni la seva parella protagonista, ni què es trobaran dins la mansió, però sí on es troba la mansió. I és que tot el gruix del film, amb clars ecos de found footage, passa sota l’aigua, amb la parella enfundada en escafandres i neoprè; i el més important: res està simulat. La mansió va ser construïda expressament per al film dins d’un tanc  a 6 metres de profunditat, i tot i que es van usar dobles a causa de les maratonianes sessions de gravació, els actors James Jagger i Camille Rowe van haver de fer submarinisme i aplicar tota l’expressivitat que demanava la història únicament amb els ulls.

No us enganyaré… Si esteu acostumats als films de terror de “jovent que entra on no toca”, no trobareu res que no hagueu vist ja. Però The Deep House tampoc ho pretén; el potencial radica en un seguit de llocs comuns dins el gènere, però envoltats de l’entorn més hostil possible, ja que sota l’aigua els moviments són més lents, la foscor és total —excepte per les llanternes que porten i els llums del dron submarí que els acompanya—, la història es revesteix de l’esperit dels escape rooms, ja que en tot moment perilla el nivell d’oxigen que els queda (més o menys de 60 minuts que transcorren a temps real). La sensació de claustrofòbia i d’angoixa és permanent fins i tot en moments de calma, i l’efectivitat del terror insuflat a la pel·lícula es magnifica.

Roda de Premsa de Julien Maury i Alexandre Bustillo al 54è Festival de Sitges el 9 d’octubre de 2021. (c) Marc Musquera

A la roda de premsa, un cop visionada la pel·lícula, Maury i Bustillo van donar nombrosos detalls de com van dissenyar i fer construir la casa pis a pis, una meravella de lloc del qual, com a espectadors, voldríem veure’n més habitacions. També van comentar que l’equip submarinista utilitzat és totalment real i comprat, dron inclòs —això sí, de gamma alta—. Però si veieu el film, us sorprendrà saber que va costar la minsa quantitat de 5 milions d’euros i es va rodar en jornades maratonianes de 10-12 hores al dia durant 35 dies. Sens dubte, tota una proesa de disseny de producció que cal aplaudir, i de resultats més que satisfactoris que fan que Maury i Bustillo hagin tornat al cinema de terror amb tots els mèrits.

Anterior“Cells at work: black code”
SegüentCINECLUB VIC. El molí i la creu
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.