Si esperàveu un article de broma, ja podeu marxar. M’he tornat un paio seriós, de veritat. El confinament m’ha succionat l’humor i l’ànima. Netflix ja no em fa tan feliç com abans. Serà que m’he fet gran i la màgia del Nadal ha desaparegut? No, és que cada vegada que m’aixeco del sofà he de rascar la pell morta que s’hi ha quedat enganxada. De tantes hores que m’hi passo, la meva esquena i els coixins han fet com una mena de simbiosi i ara m’és impossible de separar-me’n gaire estona. Necessito que algú em doni feina, sisplau, remunerada i amb uns horaris marcats. Us he dit que m’he tornat seriós, però segueixo dins el pou de la inoperativitat forçada. Tants estudis per això. En fi, tenia coses a dir-vos, així que ja n’hi ha prou d’autocompadir-me.
Fa un parell de dies van estrenar “Mank”, la nova cinta de David Fincher. Tracta sobre Herman J. Mankiewicz, el guionista de Citizen Kane i la seva cínica visió de Hollywood. Està protagonitzada per Gary Oldman i Amanda Seyfried i segurament la veurem rondant per totes les cerimònies de premis perquè és senzillament espectacular. Aquestes quatre línies són per gent com en Ramon Muns, addictes als clàssics més clàssics i al cinema sense color. Si sou com en Ramon Muns, ja podeu deixar de llegir.
Els que no sigueu com en Ramon Muns, us he de confessar una cosa: no la he acabada. No he pogut. Per principis, la vaig deixar a mitges.
Val a dir que no és culpa de la pel·lícula, sinó meva, que m’he tornat un exquisit. La quantitat de pel·lícules que Netflix estrena a l’any és inassequible, però poques vegades veiem les seves produccions a la gran pantalla. Està molt bé això de pagar quinze euros al mes i estalviar-te d’anar a cinema, però està bé quan has de veure pel·lícules que no requereixen cap mena d’esforç mental, com podria ser Slaughter House Rulez o 
qualsevol altra collonada que hagin estrenat fa poc. No em fa falta una pantalla de vuitanta metres quadrats per veure com uns nens s’apunyalen, segurament em passaré la pel·lícula mirant el mòbil, buscant com es diuen els pobres nens per veure si tenen projecció o no. La majoria d’aquestes carreres acaben tan mortes com els seus personatges i és una pena. En fi, la pantalla de vuitanta metres, tenint en compte que ara es pot sortir poc de casa, hauria de quedar reservada als grans esdeveniments, com Mank. Cal destacar l’obsessió de David Fincher per la bona fotografia i aquesta pel·lícula no es queda curta. L’edició també és un punt a destacar. Si no fos perquè sé que aquesta pel·lícula s’ha estrenat fa dos dies, juraria que es va gravar als anys quaranta. Fins i tot hi ha el detallet de les marques de canvi de bovina i les cremades de cigarro a la pantalla. Quan una pel·lícula es marca aquests detallets de vell, és difícil no voler-la veure en una pantalla gran. A més, el guió és d’un ritme vertiginós i costa de seguir a menys que no estiguis pel que has d’estar. I es difícil estar pel que s’ha d’estar quan estàs envoltat de distraccions: cotxes que passen amb la música alta, el teu gat que vol jugar, els teus pares que estan enfeinats a preparar el Nadal… No em mal interpreteu, tot això està molt bé, però quan m’assec al cinema la màxima preocupació és que no se’m assenti un nen inquiet a darrere. El volum acostuma a estar tan alt que si no entens el que diuen els personatges, aquests se’t fiquen al timpà i criden com en Mel Gibson a Braveheart.
Anar al cinema és un valor afegit quan es tracta d’una pel·lícula qualsevol, però és l’únic valor quan es tracta d’una pel·lícula d’aquestes dimensions. Cuidem els cinemes abans no tanquin tots. O pitjor, cuidem-los abans no es converteixin tots en multisales d’un centre comercial.
El capitalisme fa fàstic.
