Per canviar una mica de gènere i animar-me una mica la setmana vaig pensar que podria estar bé anar a veure una rom-com, així que em vaig decidir per anar a veure Las leyes de la termodinàmica i fer una ladies night amb una amiga. ERROR!
La idea de Mateo Gil, a priori, és bona. A la pel·lícula intenta unir ciència i amor, és a dir, vol explicar fenòmens romàntics amb termodinàmica i altres teories científiques. D’acord que jo sóc de lletres i una mica curta per a entendre qualsevol cosa científica que vagi més enllà de sumar, però crec que al final, per explicar la típica història chico conoce a chica, chico deja a su novia, chica deja a chico… bla bla bla, no cal tanta parafernàlia ni embolicar tant la troca. Al final, per al meu gust, hi ha tanta ciència i tanta llei que Gil s’oblida de les pròpies lleis de la comèdia. El resultat és un nyap i finalment l’espectador no acaba d’entendre les maleïdes lleis ni de què carai va la comèdia.
L’estil amb què ho vol fer també és original, perquè combina el format de documental de Félix Rodríguez de la Fuente amb una comèdia romàntica. Tot i així, anar a cavall entre un documental i la dinàmica d’una comèdia romàntica fa que la pel·lícula es faci llarga, pesada i molt difícil de seguir. Penso que si aquesta tècnica narrativa s’hagués limitat al principi de la pel·lícula i hagués deixat pas a la comèdia pròpiament dita, el resultat hauria estat molt millor.
Al meu parer un altre error de Gil són les parelles creuades. Tenim dues parelles que no es creuen pràcticament per a res que aporti una mica de substància a la trama. Les parelles creuades estan molt bé quan trastoquen la trama i interactuen entre elles. Si no, no tenen sentit. Al final Eva (Vicky Luengo) i Pablo (Chino Darín) no aporten res.
Per si no en teníem prou, tenim una pel·lícula que va als tòpics: als oposats. El protagonista, en Manel (Vito Sanz), és un paio metòdic, amb una ment científica, que parla de coses interessants, és una mica maldestre, tot li surt malament, és un friki… L’Elena (Berta Vázquez), per la seva banda, és una top model, guapíssima, llibertina, divertida, desorganitzada… i sembla que desprèn una flaire de perfecció que atrau qualsevol cos de l’univers. Al final anem a que els frikis no poden anar amb noies guapes, que les noies guapes són curtetes, que els doctorands de termodinàmica no poden estar boníssims, que els publicistes es tiren a totes les models que coneixen, que les models són una mica fresques… Entenc que la comèdia funciona a base de personatges prototípics, però esperava més d’una pel·lícula que pretén ser una altra cosa.
Al final, la comèdia queda tan diluïda i tan desdibuixada que perd tota la gràcia. En resum, crec que no vaig aconseguir entendre la part científica i tampoc em va fer gràcia ni em va agradar la part de comèdia. Només salvo les vistes que ofereix de Barcelona, que per molt dolent que sigui el film, sempre llueix bella, inalterable, màgica i exòtica.