Val a dir que tinc especial preferència per la majoria de propostes que porten el segell A24, i creieu-me quan us dic que vosaltres també l’haurieu de tenir. Títols com A Ghost Story, Tusk, Ex Machina, Slow West o The Florida Project en són un clar exemple. La productora novayorquesa sembla l’única decidida a apostar per propostes arriscades, originals i, en moltes ocasions, sota la direcció de nous talents amb ganes de fer cinema i amb idees fresques i renovades. Les grans firmes semblen haver-se quedat sense idees. Remakes i seqüeles ocupen la gran majoria de sales de cinema de tot el món, i per aquest motiu encara és més necessari que donem una oportunitat a pel·lícules que potser no tenen noms tan coneguts al darrere ni compten amb el suport de l’establishment hollywoodià. Però què carai! A qui li importa Hollywood a aquestes altures amb la quantitat de basura que ens hem d’empassar?

Hereditary és una mostra flagrant d’aquesta nova tendencia dins del món cinematogràfic que mica en mica va arrossegant nous admiradors. Sota la direcció d’Ari Aster, un jove director novayorquès, aquesta pel·lícula torna a donar un gir de 180 graus al gènere de terror com en el seu moment ho van fer It Follows, A Quiet Place o Get Out. És evident que el terror en totes les seves vessants viu un bon moment actualment, i el que ha fet Aster amb la seva òpera prima segurament trascendirà al llarg del temps i esdevindrà una de les precusores del renaixament d’un gènere que estava estancat.

La mort de l’àvia i matriarca de la familia Graham serveix de pretext per construir una historia angoixant i perturbadora. Així doncs, de cop i volta comencen a passar coses extranyes a la casa familiar. Ari construeix un relat pausat però efectiu, i mica en mica va creant una atmosfera asfixiant que cala en profunditat dins del cervell de l’espectador i que transcorre gairebé durant dues hores en una intranquilitat només alliberada pel clímax final. Tot i així, encara ens quedaran moltes preguntes per resoldre que necessitaran més d’un visionat per poder respondre-les. El gran encert de Hereditary radica en la convivència gairebé simbiòtica que el director aconsegueix entre la paranoia i la realitat, les quals transcorren entrellaçades la major part del film. Herditary pren llicències de moltes pel·lícules de terror, però lluny de caure en la pedanteria o el simple homenatge, els dóna una volta i s’allunya dels tòpics del gènere que tant cansats estem de veure. Un exemple és la casa de la família; com va fer Kubrick a The shining, Aster la utilitza com un personatge més, la qual cosa ajuda a l’espectador a endinsar-se, encara més, en aquest clima d’asfíxia i confusió.

Pot fer la sensació que estem davant d’un cinema de terror clàssic, però no és així. El guió i les interpretacions, que massa cops han fallat en altres pel·lícules de terror, segurament són el punt més fort de la pel·lícula. El mateix Aster n’és l’encarregat, i si bé és cert que per a molts gran part de la trama els resultarà tediosa i un xic avorrida,   només al final entendran per què el director ha optat per una construcció dels personatges tan realista i acurada, la qual serveix perquè mica en mica ens anem integrant dins d’una historia on ningú és realment el que sembla. En aquesta part també hi ajuda i és fonamental el treball dels actors, els quals, encapçalats per una Tony Collete absolutament entregada i visceral, realitzen una posada en escena brillant i impacable. També cal mencionar el paper de Gabriel Byrne com a contrapunt de serenor i tranquil·litat, i el dels dos joves Alex Wolf i Milly Shapiro, ambdós a un nivel excel·lent.

Aster s’ha graduat amb honors amb el seu primer treball i ha demostrat originalitat i personalitat, però sempre respectant l’essència del  gènere. No feu cas d’aquells titulars que diuen que és la pel·licula més terrorífica dels ultims anys. Herditary va més enllà del terror convencional; se’t fica a dins i et va parturbant mica en mica i delicadament fins que el teu cos no aguanta més, i només llavors, sabreu que esteu preparats per a un final que no decep i que potser, en alguns casos, us ajudarà a treure aquell mal cos que heu anat arrossegant durant tota la pel·lícula. Però recordeu, no sempre és així.

AnteriorHotels i abusos econòmics a Sant Cugat del Vallès
SegüentJornades d’estiu 2018
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.