El director britànic Christopher Nolan, ja ens ha deixat més d’una vegada asseguts de cul a terra enmig d’un cinema. Ho va aconseguir amb Inception (Origen, 2010) i amb Interstellar(2014). Aquest any passat ho ha tornat a aconseguir. No obstant això, ha deixat de banda la ciència ficció i la fantasia per traslladar-nos a un terreny tant humà com endimoniat: la guerra. Concretament a la batalla de Dunkerque.
Dunkirk(Dunkerque, 2017) narra la història d’una de les batalles més famoses de la Segona Guerra Mundial. No obstant això, Nolan ha aconseguit crear una història d’allò més humana narrada des dels ulls de res episodis diferents. Els soldats que van quedar atrapats a les platges de Dunkerque, envoltats per les tropes alemanys; els aviadors que intentaven el rescat; i els civils britànics que empresos per la valentia i el patriotisme es llançaven a la mar a buscar els seus soldats.
Harry Styles (antic membre de la banda britànica OneDirection) interpreta Alex, un soldat jove presoner a les platges de Dunkerque per culpa de la invasió del territori francès per part de les tropes alemanys. Tom Hardy (Mad Max) es posa a la pell d’un dels aviadors que encapçalarà una ofensiva per salvar els soldats. Cillian Murphy (PeakyBlinders) és un soldat que ha aconseguit escapar d’una explosió d’un dels bucs que escapaven de la platja, però es torna a veure atrapat a la barca de Mark Rylance (Bridge of Spies) qui interpreta un civil britànic que, empès pel sentiment nacional, pretén salvar alguns soldats aïllats a les platges.
Nolan ha deixat de banda les filigranes tècniques i d’efectes especials per crear una pel·lícula molt més senzilla, però que no li treu cap tipus de mèrit. Malgrat la senzillesa de la història, es pot entreveure un guió ben treballat, unes seqüències ben fetes i una banda sonora de llagrimeta. I és que, a banda dels noms ja mencionats, cal també mencionar el de Hans Zimmer, el compositor que de nou torna a agafar la batuta per crear una meravella musical que ens acompanyarà al llarg de tot el film. Però també s’ha de comentar la feina feta darrere els efectes sonors. De fet, la pel·lícula encara no ha començat que sembla que ja t’hagin perforat amb una bala. Són devastadors i alhora constants i acompanyen en tot moment l’acció, que poques vegades arriba a ser trepidant, però que sap penetrar com a bona pel·lícula bèl·lica que és.
En definitiva, cal veure Dunkirk en un ambient tranquil i relaxat, amb pantalla gran a ser possible, i amb la ment ben oberta. Només així et permetrà formar part de les tropes de les platges o dels equips de rescat, tant aeris com marítims, i capbussar-te a la nova meravella de Nolan.