Per a un bon amant de la gran pantalla, que el mestre Woody Allen estreni pel·lícula significa visita obligatòria a les sales de cinema. Fa uns dies el director novaiorquès va estrenar el seu 47è film, si no vaig equivocat. Des de la seva primera estrena a la gran pantalla el 1966, gairebé cada any, Allen ha estrenat pel·lícula, i val a dir que, pràcticament sempre, la qualitat del treball ha estat de notable-alt. Woody Allen no fabrica pel·lícules dolentes, segurament amb el pas del temps els aficionats ens hem anat tornant més exigents i a causa del seu elevat nivell any rere any, intentem trobar alguna pega o intentem jutjar els seus fills amb un esperit crític i afilat.
Com he dit, Allen està a un altre nivell, però també és veritat, i és un fet que no podem obviar, que en els darrers anys la sensació de Deja vu en els seus films és inevitable, ja que des de l’excelsa Match Point i amb un petit parèntesi amb Midnight in Paris, el director segueix recorrent els temes habituals de sempre d’una manera poc original i que no acaba de convèncer del tot. Em reitero dient que qualsevol film d’Allen és millor que alguna obra mestra de certs directors, però com he dit, ell té una vara de mesurar molt més exigent que els altres. Café Society no s’escapa d’aquest examen i tot i l’excel·lent fotografia, i un vestuari més que notable, acaba deixant un pobre regust de boca, mentre a la sortida del cinema pronunciem les ja conegudes paraules: m’ha agradat, però m’esperava més. Evidentment superar la pobre Irrational man no costava gaire, però Café Society es queda a mig camí de tot. Els temes recurrents de la filmografia d’Allen hi són presents: el destí, l’amor, les infidelitats, el bé i el mal. Per ser més concrets, en aquest darrer film Allen ens mostra com de diferents poden arribar a ser les nostres vides depenent de les decisions que prenem en certs moments. Fins aquí tot correcte, diàlegs enginyosos, humor, certes dosis de filosofia, en resum un film ben construït i amb un guió correcte. El gran problema radica en la poca profunditat que Allen ha donat al film, ja que en cap moment t’encomanes de les preocupacions dels protagonistes ni et fas partícip de les seves decisions transcendentals. Les escenes transcorren ràpides, la pel·lícula en general és ràpida, i si bé, en moltes ocasions reivindiquem aquesta agilitat amb molts films, en aquest en concret, segurament li hagués convingut un punt de pausa i serenor.
L’elenc d’actors tampoc ajuda a millorar-la. En el paper protagonista, Jesse Eisenberg, que a mi personalment ja em costa normalment, no acaba d’encaixar en cap moment, i tot i que a partir de la meitat del film sembla que s’afini una mica, en moltes ocasions sembla més una imitació barata de Woody Allen, que no pas un jove ambiciós que vol provar sort en el món de Hollywood dels anys 30. Per altra banda, la protagonista Kristen Stewart, tot i estar a un bon nivell i demostrar que segurament és més que una cara bonica en films adolescents, encara em costa veure-la lluny de vampirs i homes llops. L’última punta d’aquest triangle amorós es Steve Carrell, que s’ha allunyat per complert dels seus papers còmics i que des de Foxcatcher ens té acostumats a molt bones actuacions. En aquesta ocasió, Carrell manté aquest bon nivell, la llàstima es que la pel·lícula no li dóna temps per desenvolupar-lo del tot.
Amb Café Society no surts decepcionat del cinema, però tampoc en surts content. Aquest cop Allen no ha calat tan profund en els nostres caps com en d’altres ocasions i, per ser franc del tot, al cap de mitja hora d’haver visionat la pel·lícula, els meus pensaments ja estaven més enfocats en el que faria l’endemà per dinar que no pas en el com de capritxos és el destí en les nostres vides o en com d’importants són pel nostre futur les decisions que prenem en el passat.