He trigat a fer aquest article. I em sap greu. Però he passat uns dies complicats. Dilluns passat, va morir Tom Wolfe, pare del Nou Periodisme i una gran influència en les meves desventures. O misèries. O merdes diverses. És igual.

El cas és que jo estava mirant La foguera de les vanitats, que casualment la feien per la tele. Casualitat (no crec). El meu pare va dir “Hòstia! Aquest es va morir ahir!”. Crec que encara no me’n he recuperat. L’àngel blanc es va endur l’àngel blanc per portar-lo a la terra blanca. Sona una mica racista potser, però no era la meva intenció. La meva intenció era fer un article divertit aquesta setmana. Però no em surt. No en sé. Avui no. I demà no crec que el millori. Per tant es quedarà així. Paraules de dol.

La primera vegada que el vaig llegir estava a Barcelona, i em va cridar l’atenció un llibre que es titulava El coqueto aerodinámico rocanrol color caramelo de ron. Un títol massa llarg per a un assaig. Però no era assaig, era periodisme, i del bo. FNAC, des d’aquí us dic que han passat ja cinc o sis anys, i si el llibre aquell segueix a la secció d’assaig, canvieu-lo. No és assaig (cares d’ira i gesticulacions d’odi).

Ara tampoc vull fer una crítica de l’obra, perquè no és això al que hem vingut, i molt menys a renyar el pobre personal d’FNAC, que tampoc en tenen culpa de la meva tristor. No, hem vingut a reivindicar la figura de Tom Wolfe, un periodista revolucionari que va decidir trencar les normes i adaptar-se a la contracultura latent dels seixanta, així com Gay Talese o Hunter S. Thompson, reescrivint les normes del periodisme. I és que el que el feia especial era la transparència amb la que explicava les coses, col·loquialment i amb infinites exclamacions.

Gràcies, Tom, per fer un forat a la bossa d’escombraries i deixar que sortís la bona merda.

PD: Si amb l’article no n’heu tingut prou (i és que no dóna per gaire), us recomano un llibre d’edicions K.O. titulat La banda que escribía torcido, de Marc Weingarten. Llavors potser també estigueu tristos. O no. Però segurament sí.

AnteriorETC TEATRE. Historia de una escalera
SegüentLa Llibreria Anglada recomana… ‘Els setze arbres de Somme’
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.