De petita podia passar-me hores pintant i dibuixant. Recordo que a casa meva hi havia molt material escolar: retoladors, colors de fusta, pintures, pinzells… Teníem una caixa plena a vessar de colors i hi havia, com no, el que tothom anomenava “color carn”. Són moltes les vegades que vaig sentir anomenar-lo així. En realitat sempre em va semblar un rosa estrany. Una altra anècdota al voltant del “color carn” també va tenir lloc durant la meva infantesa. A la meva classe hi havia un nen que un dia va pintar la pell de la seva família de color marró. Una nena, la típica líder que es pensa que està en possessió de la veritat absoluta, va riure d’ell a cor què vols, li va donar el malanomenat “color carn” i el va ben alliçonar incapaç d’entendre que a la seva família el “color carn” n’era un altre.  Tinc l’escena i la cara d’aquell nen gravades al cap. Ho recordo com si fos ahir i crec que no l’oblidaré mai.

Quan vaig tenir a les mans Color carn, un conte de Desirée Bela-Lobedde amb il·lustracions de Lydia Mba, vaig pensar en aquell moment tan cruel i vaig pensar que tant de bo l’haguessim tingut a mà en aquell moment per ensenyar-li a aquella nena que hi ha tants “colors carn” com carns i pells hi ha, i que el món no és com li havien explicat. Així doncs, aquest llibre ens mostra que, de la mateixa manera que hi ha diferents tonalitats de blau, de verd o de rosa, també hi ha diferents tons de “color carn”. Un únic color no ens representa a tots!

Crec que aquest conte hauria d’arribar a totes les escoles i totes les cases. Educant els nostres infants potser aconseguim que el món sigui menys racista i més igualitari.

 

Portada