Vaig un xic tard, però tenia feina. Per fi. Feina. Espero que la cosa duri, perquè no em veig rentant cotxes tota la vida. O fregant terres. O pelant bonsais. Sí, ara us poso en context. Deixeu que abans em prepari una copa de vermut. Des que vaig deixar el patxaran, ara faig com un avi. Migdia: olivetes i vermut. I els dies bons potser em faig una cigarreta i tot. També ho estic intentant deixar, però passar el mono és més difícil del que sembla. Hi ha poques coses que et mantinguin distret i enganxin tan com la nicotina. Bé, l’heroïna, sí, però seria absurd canviar un síndrome d’abstinència que et posa una mica nerviós quan has acabat de dinar, per un que t’obliga a prostituir-te a canvi d’una agulla. Hagis dinat o no. Espera, crec que hem marxat del tema. Bé, de fet no tant. Parlem d’addiccions i no hi ha cosa que enganxi més que Cobra Kai, la sèrie que els actors originals de Karate Kid han fet per evitar caure en l’oblit. I suposo que per pagar el lloguer. L’únic problema és que només té tres temporades. Està bé pensar que vaig deixar de fumar durant tres dies perquè no em podia desenganxar de la tele (tel·le, millor amb l·l). Tot a base de karate i filosofia barata sobre el creixement personal. I no hi ha res que m’ompli més que la filosofia barata sobre el creixement personal. Per què vols llibres d’autoajuda quan hi ha tot un seguit de personatges que es foten d’hòsties i després citen a Tony Robbins camuflat de Lao Tsé? L’autoajuda no fa falta, amb un parell de sessions de Miyagi-Do, adéu a la mala vibra.
Val a dir que els anys vuitanta van ser complicats a Estats Units. Ronald Reagan de president, un programa d’ajudes pensat per finançar una guerra absurda contra el comunisme i molta, molta, molta cocaïna. No m’estranya que els joves s’aficionessin al karate. I a l’extremisme polític. Havien d’alliberar tota la ràbia que acumulaven contra el sistema. L’únic és que Cobra Kai no va precisament de la lluita contra el sistema. Va en 
contra de l’evolució humana. I és fantàstic. Qui no voldria quedar-se per sempre als vuitanta? Mötley Crüe, Twisted Sister, Queen, AC/DC… Collons, es nota que la cocaïna estava en auge. Tot és ultra excitant. Els personatges, a diferència de les pel·lícules originals, tenen un arc de progressió molt més versàtil, és a dir: els bons poden ser els dolents i els dolents poden ser els bons. El camí de l’heroi. La caiguda del malvat. Tots hem vist Star Wars, no? Ja sabeu com va.
El tema és que no hi ha millor sèrie per veure ara mateix. Adolescents fascinats pels vuitanta, confinament municipal i un excés de cocaïna rere les càmeres. Bé, això només son deliris meus, cal tenir en compte que es tracta d’una sèrie per a nens. Igual que les 
pel·lícules. No hi surten pits ni penisos, però els protagonistes es trencaran cada os que tenen al cos amb tal d’aconseguir la justícia divina. Educació a la americana: violència i sadisme, sí; sexe consentit i amor no binari, no. Mira que és fàcil parlar les coses, però no cal parlar si pots fer deu cosses giratòries mentre fas un mortal enrere i llences cops de puny a qui tinguis a l’altre cantó. El karate és una metàfora. Per molt que vulguis viure la vida amb calma, sempre et trobaràs un imbècil a qui li vols trencar la cara. Pares lectors de L’Escriba, els vostres fills creixeran molt millor si els hi poseu aquesta sèrie. I les pel·lícules. Aprendran més en dos dies del que podran aprendre tota una vida anant pel carrer. Si el que voleu és que els vostres fills no es droguin, aquest és el camí. Potser esteu preocupats perquè es passen massa estona al Fortnite, no patiu, el karate ho arregla tot. I si el problema és que no els hi agrada la violència a les pel·lícules, ja el podeu donar en adopció, em sap greu, us ha sortit tarat.
No hi ha res millor que Karate Kid. Excepte, potser, Robocop, però d’això ja en parlarem un altre dia.
