No fa gaire als Estats Units, i més recentment a casa nostra, es va estrenar l’última i controvertida pel·lícula del gran Clint Eastwood, American Sniper. Film nominat a 6 Oscars, entre ells millor pel·lícula i millor actor protagonista, i finalment guardonat amb l’Oscar a millor edició de so. Un nou film d’Eastwood sempre és notícia, però aquest ho ha estat (i encara ho continua sent) de manera excepcional i per diferents motius. En només quatre dies va recaptar als Estats Units 94 milions d’euros i es va convertir en el film que més caixa ha fet el 2014 superant Els Jocs de la fam: Mockinjay part I, i ja és una de les pel·lícules per majors de 17 anys que més diners ha recaptat, posant-se a l’alçada de la Passió de Crist de Mel Gibson.

Hi ha un parell o tres de motius que poden explicar que estiguem davant del film més taquiller de tota la trajectòria d’Eastwood i davant d’un dels films més taquillers de la història als Estats Units. El primer pot semblar banal però no ho és: el film es va estrenar una setmana amb molt poca competència a la cartellera. La seva principal rival era Blackhat, i les crítiques creuen que no és dels films més lluïts de Michael Mann. Un apunt necessari: un film poc lluït de Michael Mann és molt més recomanable que gran part de les estrenes que generalment ocupen les sales de cinema, no oblidem que Mann és responsable d’obres com Heat, Collateral o Enemigo Publico (no cal fer massa cas de les crítiques -ni tampoc d’aquest espai-).

Tornant a American Sniper, el segon motiu que pot explicar l’èxit del film és el fet que l’estrena fos dues setmanes abans de la Superbowl. Això significa que no hi havia partits programats de la NFL i deixava tot el públic adult per anar a veure American Sniper i canviar el hot dog per les crispetes.

Un altre motiu és tenir com a protagonista absolut Bradely Cooper. Potser pronunciar el seu nom no aixeca tanta polseguera com amb Leonardo Di Caprio, Ryan Gosling o Brad Pitt, però és un actor que, de mica en mica, s’ha anat guanyat l’estimació del públic i el reconeixement de la crítica. Cooper ha aparegut en pel·lícules de temàtiques ben diverses però sòlides i ha acumulat nominacions any rere any (ja en porta tres de seguides als Oscars, per exemple).

 

Oh!, un altre factor que també ha ajudat a l’èxit del film és el teaser (fragment de mig minut o un minut sencer per promocionar un film orientat a generar expectació) que va començar a circular unes setmanes abans de l’estrena. Es tracta d’un fragment de la escena a un terrat on Bradley Cooper va seguint amb la mira telescòpica un vailet que porta un projectil a les mans i ell ha de decidir si prémer el gallet o no.

També hi ha qui diu que l’atemptat islàmic extremista contra la redacció del rotatiu francès Charlie Hebdo va fer augmentar l’interès sobre el conflicte bèl·lic d’Iraq… Ara m’adono que m’he despistat i ja fa estona que he sobrepassat el parell de motius que us anunciava al principi.

Sigui com sigui, tenim la controvèrsia i polèmica que ha generat la pel·lícula, sobretot a internet, que ha propiciat creuament de piulades i declaracions de personatges populars americans. Michael Moore, el sobrevalorat i fins a cert punt oportunista director de Bowling for Columbine i Farenheit 1/11, va titllar els franctiradors directament de covards. Seth Rogen, un personatge que s’ha popularitzat gràcies a tot l’enrenou diplomàtic i de pirateig informàtic que han envoltat la seva última pel·lícula, The inteview, va piular que el film li havia recordat a la pel·lícula propagandística que es projecta a Malditos Bastardos sobre un franctirador nazi. Tots dos estaven en contra de l’enaltiment patriòtic del que molts consideren com a assassinats duts a terme durant la Guerra d’Iraq.

Per altra banda, Sara Palin (sí, la política americana de dretes de la dreta de tot) elogiava la feina i la imatge mostrada pel film. Recentment el també director Michael Cimino (aquell capaç de tocar la glòria el 1978 amb la immensa El cazador i enfonsar tot un estudi, només dos anys després, amb Les portes del cel) ha sortit al pas del seu col·lega afirmant que un film on es mostra l’agonia que suposa la presa de decisions en combat (quan i a qui disparar) com ho fa American Sniper, només pot tractar-se d’un film antibèl·lic. Recordem que Cimino va dirigir Eastwood el 1974 a Un botín de 500.000 dolares. Com era d’esperar, el pare de la criatura, Clint Eastwood, també va sortir al pas per defensar American Sniper i les pel·lícules de guerra, com la seva Cartes d’Iwo Jima, dient que aquest tipus de films representen una declaració contra la guerra en mostrar les conseqüències que suposa un conflicte bèl·lic per al soldat i la seva família i tot l’estrès post-traumàtic que arrossega.

De fet, Eastwood ja ens té acostumats a aquesta mena de controvèrsies ideològiques, i durant la seva carrera Clint Eastwoodha fet més d’un gir sorprenent en les temàtiques a filmar i com filmar-les, i també ens ha sorprès en els personatges que ha interpretat. Ja a la vida privada, Clint Eastwood regularment i de manera pública apareix per donar suport a les campanyes republicanes del seu país. El seu personatge insígnia és Harry Callagahan, un policia que primer dispara i després pregunta. Harry el sucio i les seves continuacions ja van ser titllades des del primer moment com a films de “dretes”.

Com a director, va començar amb films de pistola en mà i de justícia basada en l’ull per ull i dent per dent com als westerns Infierno de cobardes o El bandoler Josey Wales, i també ha fet apologia del cos militar a El sargento de Hierro. Films que tots ells, sí, són de dretes, però qui no hagi gaudit de valent comptant mentalment si la magnum 44 ha disparat 6 o 5 vegades, o escoltant el sergent d’artilleria Tom Highway explicar que ha begut més cervesa, pixat més sang, fotut més claus i aixafat més collons que tots els capullos del seu escamot, que tiri la primera pedra. Però llavors, va venir el 1988 i ens sorprèn dirigint Bird, una pel·lícula delicada i plena de sensibilitat sobre el saxofonista Charlie Parker, i el 1995 ens planta a les pantalles una altra obra mestra com Els ponts de Madison on el veiem patir d’amor sota la pluja i pronunciar frases com “no vull necessitar-te perquè no puc tenir-te” o “crec que els llocs on he estat i les fotos que he fet durant la meva vida m’han anat portant cap a tu”.

Clint Eastwood és un director sensible, amb tacte, que sap mostrar diferents vessants dels sentiments humans amb una elegància, respecte i alhora atreviment que l’eleven com a un dels millors directors contemporanis i, perquè no, de la història. Segueix sent en Clint, els seguidors de sempre no se senten decebuts. Quan ell vol és “William Munny, assassí de dones i nens capaç de disparar a qualsevol cosa que es mogui”, però a la vegada també és capaç de reconèixer en el mateix film que “matar un home és menyspreable. Li prens tot el que té i tot el que podria arribar a tenir”.

Per això, un servidor no creu que al bo d’en Clint se li hagi de “perdonar” res ni cap ambigüitat, precisament va començar a incrementar adeptes des que mostra molta més riquesa i matisos. Si us plau, que no pari de fer pel·lícules, encara que siguin musicals, i que vagi generant polèmiques per l’ambigüitat moral de les seves obres que nosaltres en seguirem admirant la qualitat narrativa i visual i la seva factoria de tall clàssic amb aroma de gran cineasta darrera la càmera.

Ramon Muns

 

Comparteix
Anterior“Carrington”, una obra de creació pròpia de Teatre La Palangana
SegüentEstrenes de la setmana (11/03/2015)
Científic durant el dia, amant del cinema i la lectura a les hores lliures. M’agraden els westerns. La trilogia del Padrí és la referència, Sam Peckinpah el caràcter, Jim Jarmusch i Richard Linklater el present (me’n descuido tants…). El meu llibre preferit és “Seixanta anys d’anar pel món” d’Eugeni Xammar. M’agrada llegir de tot, però entre Proust i Montaigne hi és gairebé tot. Jaume Cabré és l’autor de qui he llegit més llibres.