El 21 de febrer vaig fer vaga. Després de participar en alguns actes de protesta pacífica (no ens agrada cridar!) a la tarda vaig decidir anar al cinema a veure LA FAVORITA, una pel·lícula que em va decebre perquè no era la biografia del creador de la famosa casa de mobles barcelonina sinó un remake d’EVA AL DESNUDO amb una preciosa història d’amor i enveges palatines.
Però em va agradar que als multicines on vam anar a petar i el nom dels quals ara no puc recordar, també hi fessin vaga. “No està tot perdut!”, vaig exclamar, “La gran empresa s’apunta a la vaga en protesta pel judici injust als presos polítics!” El món pot ser un lloc meravellós. El meu favorit.
Proves? Ah, senyors fiscals altament preparats i amants dels tweets. Tinc totes les proves irrefutables que volgueu: hi havia serveis mínims. Mínims? Què dic mínims! Hi havia serveis ‘Ant-man’. Més que mínims, o menys que mínims, depèn de si es mira amb telescopi o microscopi. Un noi ho feiat tot! Venia entrades, carregava gots de paper amb deliciosa i sana coca-cola de tirador, venia crispetes 100% naturals i veganes (eren de color verd!), esquinçava entrades, obria i tancava una cinta elàstica que donava pas al públic (semblava un policia de segona a l’escena d’un crim de qualsevol pel·lícula americana de segona), posava canvi a les màquines recreatives… I encara tenia temps d’enganxar un cartell al terra perquè algú, amb bambes poc preparades, es fotés de morros.
Parlant de morro, vaig pensar “Quin morro, aquests dels sindicats! Aquí s’han passat amb els serveis mínims!” Era EL servei mínim. Ell i ningú més. Fent un REGRESO AL FUTURO podeu anar fins al primer article de CINEMA PARADITO que vaig escriure (he venido a hablar de mi libro!) i així sabreu del que us parlo: hi ha un home que ho fa tot als Multicines.
I una vaga no és completa sense “tumultos y destrozos”. Quan vaig entrar a la sala, l’èxtasi reivindicatiu va ser complet: paperines, bosses de plàstic, envasos, tots escampats pel terra. No hi havia cap contenidor cremat, però gairebé. Coca-cola, Fanta i d’altres substàncies que no cal esmentar enganxades a la catifa de bed and breakfast barat anglès. I la crispeta Pepeta.
Vaig veure LA FAVORITA en un entorn de tensió social evident. I sí, quan marxava no em vaig poder estar de fer explotar (sí, aquest és el verb) la bossa de plàstic on abans hi portava les llaminadures. Desobediència, hòstia! I tot va quedar ple de Sucre.
Volíeu un final dolç? Jo, també.