Cinema_Paradiso-502451618-large

Sinopsi

Títol original Ciema Paradiso
Duració 155 minuts
País Estats Unitas
Direcció Giuseppe Tornatore
Repartiment Philippe Noiret, Enzo Cannavale, Antonella Attili, Salvatore Cascio, Jacques Perrin
Fitxa Filmaffinity

 

Crítica

Explicat a traç gruixut, l’argument de Cinema Paradiso pot semblar moltes vegades vist o explicat: un reputat director, en Salvatore, torna al seu poble natal a Sicília després d’anys d’absència. El record del seu primer amor li retorna a la memòria i rememora la seva infantesa i la seva amistat amb el projeccionista del cinema Paradiso, Alfredo, qui l’inicia en el món del cinema i li transmet l’amor per a les pel·lícules. Però Cinema Paradiso és d’una altra dimensió. És un film meravellós que vessa sensibilitat i elegància, ple de detalls, matisos i insinuacions.

La història d’amor de joventut entre Salvatore i Anna funciona per l’elegància i falta de pretensió amb què se’ns mostra, però sobretot funciona per com se’ns insinua que, tot i tractar-se del primer amor del protagonista, encara es manté ben present en en Salvatore madur i d’èxit. Se’ns insinua en les queixes condescendents de la mare quan es lamenta que sempre que el truca, una noia diferent es posa al telèfon, o en la cara d’en Salvatore revisionant unes gravacions de l’Anna fetes més de 30 anys enrere i la seva mare que se n’adona passant pel passadís i mirant a dins l’habitació sense ser advertida.

Però el pes i l’encant real de la pel·lícula rau en la relació paterna-filial que s’estableix entre el projeccionista, l’Alfredo i el petit Salvatore ‘Toto’ i la descoberta de la màgia del cinema. L’Alfredo regenta el cinema del poble, el Cinema Paradiso, i en ‘Toto’ s’hi refugia de l’escola durant les hores de lleure. L’Alfredo, al veure que no hi ha manera d’allunyar el vailet del cinema li posa condicions a canvi de deixar-lo venir i ensenyar-li a projectar pel·lícules.

Alfredo: Veste’n! Torna a Roma. Ets jove i el món és teu. Jo sóc vell. No et vull sentir parlar més. Vull sentir a altres parlar de tu. No tornis. No pensis en nosaltres. No miris enrere. No escriguis. No et deixis emportar per la nostàlgia. Oblida’ns del tot. Si tornes, no em vinguis a veure. No et deixaré entrar a casa meva. Ho entens?
Salvatore: Gràcies. Per tot el què has fet per mi
Alfredo: Fagis el fagis, estima-ho. Com estimaves la cabina de projecció quan erets un marrec.

A partir d’aquí el cinema serveix per mostrar, sempre des d’una perspectiva amable, l’evolució del poble i de la seva gent, la censura per part del capellà que visiona totes les pel·lícules abans de la seva estrena i en fa retallar totes les escenes on els protagonistes es besen. I sobretot també assistim a l’evolució de les pel·lícules, les millores en els materials o els canvis en les petites sales de cinema (des de l’època d’esplendor inicial on congeniaven tot el poble els vespres de projecció, fins als anys 80 on moltes van haver de tancar). Desfilen davant dels d’ulls crèduls i atents del petit ‘Toto’ Clark Gable, Marlene Dietrich, Xarlot, Marcelo Mastroniani, Jean Gabin, Humprey Bogart, Anna Magnani, Errol Flyn, Alberto Sordi, John Wayne, Cary Grant, Gary Cooper, Ingrid Bergman, Brigitte Bardot… sempre sota el tutelatge d’Alfredo. La parella ‘Toto’ i Alfredo, interpretats per un encertadíssim Salvatore Cascio i un grandíssim Phillipe Noiret, és encertadíssima i aporten la dosi de química i simpatia que el film requeria. El film també es beneficia de l’excel·lent banda sonora del mestre Ennio Morricone. La fantàstica melodia de la peça Toto i Alfredo resultarà familiar a més d’un encara que no hagi vist el film.

Alguns dels millors i més emotius moments del film els trobem en les sessions de censura del capellà amb l’Alfredo, i en ‘Toto’ espiant d’amagat per poder veure els petons que censuraven; la nit en què part del poble no pot entrar a veure una projecció i l’Alfredo, servint-se del reflex d’un mirall, projecta el film a la façana d’un edifici de la plaça, deixant ‘Toto’ bocavadat i la gent eufòrica; quan l’Alfredo torna al cinema a veure una pel·lícula per primera vegada després de l’accident; la conversa de Salvatore, ja gran, amb la seva mare al tornar al poble i el posterior visionat de les gravacions del seu antic amor… i, sobretot, el final del film. L’escena final de Salvatore amb el regal que li ha deixat l’Alfredo serveix per acabar de deixar rendit al públic amb la pel·lícula (també per deixar caure alguna llàgrima), i per acabar d’elevar Cinema Paradiso com un dels millors cants d’amor al cinema mai filmats.

Ramon Muns

Comparteix
AnteriorLimbo a l’ETC
SegüentEstrenes cinematogràfiques (22/05/2015)
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.