Buscar les tres potes al tamboret

1957

Títol: L’amor fora de mapa

Autor: Roc Casagran

Any de publicació: 2016

Editorial: Sembrallibres

 

No us passereserva-llibre-l-amor-fora-de-mapa-de-roc-casagrann pel cap un munt de “què passaria si…?” o “si hagués fet…” “si no hagués dit…”? L’amor fora de mapa ens en planteja molts.

Què passaria si escollíssim deixar de banda la monogàmia i ens deslliguéssim de la parella que tenim des de fa tres anys? Què passaria si de sobte allò al que anomenem casa ja no fossin més que runes i l’única música és la de les bombes que cauen al barri? I si ens veiéssim en aquesta terrible realitat de ser refugiats? Què passaria si, quan penses que ja ho tens tot i ets feliç, et saltessis un semàfor en vermell a la Meridiana? Com seria la vida a la presó? I el sortir-ne?

Ens podem permetre arriscar-nos a que les coses canviïn? Roc Casagran parla de canvis, però sobretot, parla de les persones.

Clàudia i Eldar, Eldar i Clàudia; els dos personatges entorn els que gira la novel·la i l’estabilitat emocional d’en Llull. A més hi ha la poesia, el camí per on anar sobre segur, com diu Casagran, són les tres potes del tamboret que sustenten la seva vida de trenta-i-pocs anys. A més a més dels 20 mil·ligrams de paroxetina que es pren cada dia davant la seva manca de serotonina.

Pel Llull són tres anys llargs i bonics de relació amb la Clàudia, per ella s’han anat transformant en un mar de dubtes on es planteja la monogàmia i els models de relacions establertes socialment. Per això el viatge a Alacant esdevé un abans i un després en la vida d’en Llull, i cau en una depressió profunda, passant per totes les tonalitats de gris, del blanc fins al negre.

Es recolza en el seu company de vida, amic des de l’institut, el bot salvavides: l’Eldar. Ell sap de primera mà què és perdre als éssers estimats, doncs va veure com mataven als seus pares fugint d’amagat en una furgoneta en plena guerra bosniana.

Citant també a Ausiàs March, la carn vol carn. Aquesta veritat universal guia els tres personatges i desencadena una ràbia continguda que Llull no sap com expressar i amb el temps es queda sense dues de les potes d’aquell tamboret que el sostenia.

Roc Casagran ens fa reflexionar amb una prosa molt directa i sincera, fàcilment empatitzable, combinada amb poemes musicats posteriorment per Borja Penalba i Mireia Vives.

Com trencar amb les convencions socials i sortir-ne il·lès? Potser no és possible sortir-ne sense fer-se mal però si per ser una mica més lliure.

Comparteix
AnteriorÚltima crònica del Festival de San Sebastián 2016
SegüentAquest divendres al cinema…
Doneu-me un fogonet i una tenda i seré feliç. Sóc més d‘àudiovisual que de comunicació, malgrat ja estigui acabant el grau. M'agraden els detalls en els llibres i els silencis al cinema. Tinc moltes idees al cap que no sé com treure, visc esperant el dia que explotin. De moment, ho canalitzo fent @cristoredemptor.