No és cap secret que el cinema francès està vivint una època daurada, ja que amb peces com Intocable o Dios mío, ¿qué te hemos hecho?, entre moltes d’altres s’ha demostrat el gran nivell no només a nivell tècnic sinó també artístic. El festival de San Sebastián és una prova més que evident d’aquest fet, ja que la programació deixa entreveure un gran nombre de pel·lícules del país veí. I com a demostració d’aquesta qualitat tenim la proposta del director Albert Dupontel, el qual presenta Au revoir là-haut! (See you up there).
A cavall de l’estil de Wes Anderson (El Gran Hotel Budapest, 2014) i l’estètica que proposa Baz Luhrmann amb El gran Gatsby (2013), Au revoir là-haut ens explica la història d’Albert, un comptable, i Edouard, un gran il·lustrador, tots dos supervivents de la guerra de les trinxeres que es va viure durant la Primera Guerra Mundial. Per voler salvar l’Albert, l’Edouard queda desfigurat de cara. situació que afronta d’una manera artística. Sense diners i amb una vida precària, els dos veterans de guerra s’inventen un pla per tirar endavant.
La història succeeix entremig del drama, però compta amb petits tocs de comèdia que l’acaben fent un producte del tot entranyable, gairebé a mode de faula moralista. L’estètica de la pel·lícula acompanya en tot moment els pics de comèdia i de drama, juntament amb uns leitmotivs musicals molt encertats.
Els dos personatges principals, juntament amb una nena, tot i que de caràcters molt diferents, funcionen a la perfecció, igual que dues peces d’engranatge que una no es mou si l’altre no ho fa, i es complementen amb mancances i virtuts a parts iguals. L’empatia que es desprèn de la relació ben perfilada i amb una evolució constant és el que fa que la pel·lícula funcioni a nivell de tots els públics.
El tractament de les imatges que podrien arribar a ferir la sensibilitat és excel·lent. En cap moment veurem en pantalla el desfigurament d’Edouard ni les imatges crues de la guerra, però les intuirem i ens hi estremirem, la qual cosa permet fer un contrapunt amb petits moments que faran escapar més d’una rialla simpàtica amb acudits que no pretenen ser-ho, però que, per les circumstàncies, esdevenen còmics.
I si a més de totes aquestes alabances hi afegim que un dels guionistes és l’amo i senyor de la novel·la negra actual francesa, Pierre Lemaitre, acabem de tancar una pel·lícula d’allò més rodona a diferents nivells.