Inaugurem aquesta secció en què dedicarem una oda a tot allò que odiem, a aquelles murgues de la quotidianitat que ens toquen el voraviu i que mereixen una mirada més atenta. Això és l’Odia a Dia.1293328

Doncs sí: ni s’obre ni és fàcil. Et desespera i em desespera a parts iguals. Es diu que les batalles més èpiques, sonades i desastroses del dia a dia estan sovint emmarcades a la cuina, davant la nevera o al marbre del costat dels fogons. I quan gairebé sempre som les persones qui sortim més mal parades és quan l’enfrontament el tenim amb un abrefácil.

Tant si és en un moment d’aquells de desvetlla (a les hores petites, quan dormen fins i tot els mussols) i rebusques a la nevera com un animal assedegat i endormiscat a parts iguals, com si és a l’hora de dinar, mentre les patates rosses de la paella perillen de cremar-se i descobreixes que no hi ha més remei que barallar-se amb un abrefácil per aconseguir aquell ingredient que manca.

Tenim els de carn i formatge (rodanxes de pernil de gall d’indi o porc, formatges envasats…), que són de nivell amateur. Aquests s’obren a la primera, d’una estrebada, però quan es posen emprenyadors, no hi ha qui els suporti: d’entrada, la petita llengüeta que tenen en una cantonada de l’envàs li ha agafat afecte i no es vol separar del plàstic. Després de deixar-t’hi les ungles, aconsegueixes separar NOMÉS una part de la llengüeta, per la meitat, i de l’estrebada subsegüent que fums, se t’obre mig envàs i de biaix. Una altra situació recurrent és quan sembla que tot funciona, fins que fums l’estrebada… i només se t’arrenca una tira de la tapa, fina com ella sola, i que et parteix el plàstic en dos, però que no obre res. En ambdós casos, has d’empassar-te les manies coll avall i ficar-hi la mà per acabar d’obrir l’envàs. No sempre és agradable, i ull! Si estàs de molt mala sort, encara et tallaràs amb el plàstic i se’t dispararà el tensiòmetre. Tot el que s’ha exposat en aquest paràgraf és aplicable, en menor mesura, als iogurts d’aquests d’envàs de plàstic. Que també són els simpàtics de classe quan volen.

600SS-760SS-InverseTambé hi ha el de les galetes, que… Déu n’hi do. D’entrada, has d’obrir el paquet de quatre o cinc cilindres galeters, que moltes vegades acaba requerint de paciència i tisores. Primer pas, resolt. Segon pas: un cilindre ple de productes mantegosos que sempre fa delir els més afeccionats al sucre i que no sempre és tan senzill d’obrir com sembla. Una fina tira vermellosa envolta el paquet, amb la voluntat que surti d’una estrebada -com en l’anterior cas-. De fet, s’espera que funcioni bé, fins al punt en què estrebes amb força… i no passa res. La tira vermella està massa ben enganxada amb si mateixa, en una espècie de narcisisme recalcitrant que impedeix el teu accés a les galetes. I això, quan de vegades directament no hi ha cap part de la cinta que sobresurti i que puguis agafar per, almenys, intentar obrir el paquet. De l’enorme frustració que ofereixen aquests Abrefácil, suposo que d’aquí deuria venir el nom de l’Exèrcit de la Cinta Vermella de Bola de Drac.

 

 

Odiòmetre: 8/10

L’inventor dels abrefáciles porta tota la vida vivint de rendes i burlant-se de nosaltres. És una d’aquelles molèsties que no succeeixen molt freqüentment, però que quan s’esdevenen, t’altera la tensió i t’infla la vena del front, per no dir que t’infla els picarols. És desesperant i emprenyador, recoi. Sort que es pot evitar si no en compres o fent que ho obri algú altre en lloc teu, però no se sap mai quin dia t’hi hauràs d’encarar només tu… i t’aixafarà la guitarra. I ara que tenim bon temps i bon humor, no estem per obrir abrefáciles.

Comparteix
AnteriorBlack Sails. Una de pirates
SegüentCineclubVic
Multitasking i home comodí fins a la medul·la. Periodista seriós a www.destil.cat, periodista de magazín a TV Ripollès, corrector primmirat, humorista, imitador, verbívor, devorador de narratives escrites, audiovisuals i videojocs. I ei! ara m'han fitxat a L'Escriba i tot.