Feia temps que tenia al radar literari El Cuerpo de Cristo, de Bea Lema, però en saber que s’havia d’estrenar el curtmetratge a finals de 2025, vaig esperar per llegir-lo, perquè em semblava atractiu poder llegir el còmic i immediatament poder veure’n el curtmetratge (Movistar+). I així és com ho he fet malgrat que és un còmic de 2023 i que va obtenir el Premio Nacional del Cómic de 2024.

El Cuerpo de Cristo és una obra d’autoficció que, tant en format còmic com en curtmetratge, construeix un relat profundament cru sobre el trauma, la salut mental i els processos de psiquiatrització. No és una història còmoda ni busca ser-ho. La seva força rau precisament en la frontalitat amb què exposa el dolor i en la manera com qüestiona la medicalització del patiment.

Un dels aspectes més potents de l’obra és el contrast estètic. L’univers visual és aparentment infantil i colorit: figures senzilles, colors plans, una certa innocència formal. Però aquest embolcall lluminós conviu amb un contingut duríssim. Quan apareixen els moments més dolorosos o els flaixbacs, els grisos i negres envaeixen la pàgina —o la pantalla— i trenquen aquesta falsa sensació de lleugeresa.

A nivell tècnic, la combinació entre el brodat i el còmic és un dels grans encerts de l’obra. El brodat, tradicionalment associat a l’àmbit domèstic i femení, es converteix aquí en llenguatge artístic i en eina de memòria. És un gest carregat de significat: una pràctica que ha estat present a la família de l’autora des de fa generacions es transforma en vehicle per explicar el dolor. El fil cus literalment les ferides i, alhora, les fa visibles. Allò que històricament ha estat considerat menor o íntim esdevé espai de denúncia i resistència.

Per altra banda, el pas del paper a la pantalla no dilueix el missatge, sinó que el reforça. El curtmetratge aporta el moviment, el so i el ritme i intensifica l’impacte emocional. Si al còmic el lector pot aturar-se, rellegir i respirar, al curt el tempo és imposat i els canvis cromàtics o els silencis colpegen amb més immediatesa.

En conjunt, El Cuerpo de Cristo és una obra valenta i necessària. A través del contrast entre la dolçor formal i la duresa del contingut, i mitjançant la recuperació d’un llenguatge tèxtil vinculat a la memòria femenina, l’obra construeix un relat que incomoda, però que també repara. Tota una experiència pels sentits que us deixarà el cor tou.

Agradarà a…

A qui valora les propostes artístiques híbrides que combinen llenguatges. També a qui és capaç de suportar històries dures sobre salut mental.

No agradarà a…

A qui se senti incòmode davant representacions crues del dolor i la vulnerabilitat. Tampoc a qui busqui un còmic amb una estètica més aviat clàssica.

 

AnteriorCrítica i Roda de Premsa de «Family Movie», de Kevin Bacon i Kyra Sedgwick
Aida Montoya
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.