No és cap secret que m’encanten les plantes. M’agrada observar-les, veure com creixen, com s’obren pas lentament, silenciosament. El món vegetal sempre m’ha semblat fascinant, però alhora reconec que soc —amb una certa tristesa— una mica mata-plantes. Em costa cuidar-les, recordar quan toca regar-les, entendre què necessiten realment. Potser per això Les devoradores de llum, de Zoë Schlanger, m’ha fet tanta companyia: perquè, per primera vegada, he sentit que podia conèixer-les d’una altra manera.

Aquest assaig, publicat per Cossetània, parteix d’una pregunta tan senzilla com revolucionària: podem parlar d’intel·ligència vegetal? Les plantes pensen? Són capaces de prendre decisions, d’aprendre, de comunicar-se? Schlanger, periodista i escriptora especialitzada en ciència, s’endinsa en aquestes qüestions amb un rigor admirable i una curiositat contagiosa. El resultat és un llibre que ens fa mirar el món vegetal amb uns ulls més atents.

L’autora recorre laboratoris, boscos tropicals i deserts per conèixer científics que treballen en un camp encara poc reconegut: la neurobiologia vegetal. Les seves investigacions demostren que les plantes no només reaccionen a estímuls, sinó que s’adapten, memoritzen i cooperen. No tenen cervell, però processen informació; no tenen veu, però es comuniquen; no tenen ulls, però “veuen” la llum, la temperatura, el moviment i fins i tot el perill.

Llegint-lo, és impossible no pensar en fins a quin punt hem subestimat les plantes al llarg de la història i com encara les tenim per molt poca cosa. La seva aparent passivitat o aquesta quietud que les fa semblar decoratives potser és la seva manera més intel·ligent de sobreviure. En realitat, viuen en una constant negociació amb l’entorn, i aquesta adaptabilitat les fa extraordinàriament sofisticades a nivell biològic.

El llibre està molt ben explicat, i tot i que es tracta d’un assaig científic, la seva autora té un talent narratiu que el fa accessible fins i tot a qui no té coneixements de biologia (una servidora). De tant en tant, però, he tingut la sensació que Schlanger s’allargava en algunes idees o que donava voltes a conceptes que ja havia desenvolupat amb prou claredat. Això fa que en alguns punts el ritme decaigui una mica i m’hagi costat avançar. Tot i això, en cap moment he perdut l’interès.

El que sí aconsegueix és canviar la mirada del lector. Després de llegir Les devoradores de llum, és difícil tornar a veure una planta de la mateixa manera. Potser continuaré sent una mica mata-plantes, però ara ho faré amb més respecte, amb més admiració i amb la consciència de saber que, tot i el seu silenci, les plantes viuen una vida plena d’intel·ligència, sensibilitat i saviesa.

És un llibre per llegir amb calma, com qui observa una fulla al sol, i per deixar que et transformi a poc a poc. Perquè, al capdavall, potser les plantes ens estan ensenyant una altra manera de pensar: sense presses, sense soroll i amb arrels fondes.

Agradarà a…

A qui estima les plantes i vol descobrir-ne la vida secreta.

No agradarà a…

A qui busqui un llibre lleuger: aquí cal aturar-se i deixar-se endur pel ritme lent de les fulles.

 

Imatge destacada

AnteriorCrítica i Roda de Premsa de ‘Decorado’, d’Alberto Vázquez. Festival de Sitges 2025.
SegüentCrítica i Roda de Premsa de ‘Gaua’, de Paul Urkijo Alijo. Festival de Sitges 2025.
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.