Fans de Julia Ducournau que vau gaudir amb Raw i la flamant guanyadora de la Palma d’Or de Cannes 2021, Titane, agafeu-vos que venen corbes. I no perquè Alpha, la seva darrera pel·lícula i film inaugural del Festival de Cinema de Sitges 2025, sigui una muntanya russa d’acció i sang, sinó pel cop de volant que Ducournau ha fet amb la seva tercera proposta, totes tres vistes al festival. De fet, ho va declarar a la roda de premsa posterior: “Anar repetint les mateixes coses no em sembla molt creatiu”.
Òbviament no seré jo qui trobi mala idea que una artista vulgui innovar i allunyar-se de la seva zona de confort; sempre és bo sorprendre’s i deixar-se endur per camins que un no s’espera. Però fer-ho és sempre una opció arriscada, i en global, Ducournau no en surt tan airosa com ens hauria agradat. M’explico.
El punt de partida, situat a finals del segle XX, és el d’Alpha, una adolescent problemàtica que viu amb la seva mare soltera, que tornarà a casa d’una festa nocturna amb alcohol —i altres coses, of course— amb un tatuatge al braç del qual no recordarà massa cosa. Aquest tatuatge provocarà que tot al seu voltant acabi esfondrant-se, ja que la seva mare, metgessa, automàticament temerà el pitjor: que hagi contret una nova malaltia letal transmesa per la sang. Aviat aquest fet serà vox populi, i quan el tatuatge comenci a sagnar-li enmig de classe, l’estigma de “malalta” li caurà al damunt preventivament i serà repudiada per la societat. Quan, a més, torni a casa i es trobi el seu tiet a casa, a qui no veu des que era petita i a qui pràcticament recorda (llur presentació és la brutal escena inicial de la pel·lícula, amb Alpha de petita resseguint amb un retolador els senyals de xeringa pel braç del tiet), tot el seu món acabarà de capgirar-se. A partir d’aquí, la pel·lícula serà un viatge d’anada i tornada entre el present, amb la repudiació i l’estigma d’Alpha, i uns 10 anys abans, quan l’hospital on treballa la mare està sobrepassat per una epidèmia de malalts per un virus desconegut que torna la gent estàtues de marfil, fins que moren quan la transformació es completa. Virus que el seu tiet somatitzaria.
A hores d’ara, crec que ningú es sorprendrà ni es queixarà del spoiler si dic que la pel·lícula agafa el virus del VIH, el passa pel filtre del fantàstic per convertir-lo en un virus “petrificador” i el fa servir com a motor per poder parlar dels fantasmes del passat, dels traumes, de deixar anar. Però també per parlar d’homofòbia, d’estigmatització i marginació d’uns malalts que pateixen, no només una malaltia, sinó un abandonament massiu per part de la societat. Tot amanit per la marginació addicional que pateixen els addictes a les drogues, i també pels que són d’ètnies diferents. Per a Julia Ducournau, Alpha és una pel·lícula molt personal sobre el dol i el llarg viatge del deixar anar, i usa el cinema de gènere per a mostrar sense embuts com pot haver-hi amor i bellesa en una malaltia estigmatitzada. Emotiva és l’escena en què la mare d’Alpha, en el marc temporal del passat, es lamenta i demana perdó als malalts per no poder cuidar més ni millor.
El missatge del film és clar, i queda perfectament emmarcat en el triangle de personatges bellíssimament interpretats pel trio protagonista: la jove Mélissa Boros, Golshifteh Farahani i un espectacular i primíssim Tahar Rahim, totalment entregat al paper. I la mateixa Julia Ducournau declarava a la roda de premsa que havia estructurat la pel·lícula com un drama més que una pel·lícula de terror, i que l’entramat desordenat entre passat i present obeïa a la forma rocambolesca i com plegada sobre si mateixa d’un cervell humà. A més, se’ns va deixar entreveure que la temàtica tocava de prop a la cineasta, amb la qual cosa estàvem davant d’una obra molt sentida i clarament emotiva. Així doncs, per què afirmàvem abans que la pel·lícula resultava més aviat fallida?
En primer lloc, perquè tot i el poder de la història, aquesta està (molt) sobreexplicada, i està mostrada amb tots de girs i desordre narratiu en un clar exercici de profunditat vàcua. Els seus 130 minuts es fan molt llargs i repetitius, i de fet narrativament és tan plana i senzilla que els girs de guió, més que generar sorpresa, són com confirmacions d’allò que la mateixa pel·lícula t’està mostrant; i això inclou un anticlimàtic epíleg en càmera lenta que, lluny de la poètica del descobriment del simbolisme, és una reafirmació més del que ja porta dient-te la mateixa pel·lícula des de fa més d’una hora. I en segon lloc, el punt fantàstic està ben portat i és adequat, però el realisme màgic que impregna la pel·lícula no és tal, ni serveix massa per a res: la metàfora i el simbolisme no existeixen en cap moment. Tot és tan tremendament literal, que no s’entén el perquè d’aquest afegit als símptomes del virus, tret del fet de remarcar la bellesa de totes les persones, incloent-hi els malalts (que semblen estàtues gregues, com diu explícitament un d’ells en una escena).
De fet, fa la impressió que si el film parlés obertament i directa de la sida funcionaria tant o més bé que com ho fa. I aquí és on radica el seu principal inconvenient: Alpha intenta ser el què no és, una pel·lícula de fantasmes (del passat, que sempre tornen) en què el realisme màgic impregna un relat d’estigmatització, no només d’uns malalts, sinó del seu entorn, convertint-los tots en pàries, quan estem davant d’una pel·lícula clamorosament realista sobre les conseqüències reals d’un virus letal i real. Això sí que és terror, i es va viure de veritat no fa massa anys. I intentar afegir-li profunditat humanista via un (fútil) realisme màgic li resta entitat, més que sumar-n’hi. Llàstima.
