Comencen a circular per les xarxes i diaris d’arreu algunes poques fotografies de l’autora que s’amaga darrera el pseudònim “Ada Klein Fortuny”, però som pocs encara els que li sabem posar nom. Vet aquí, doncs, que ens trobem davant d’un petit misteri en l’àmbit literari català. Qui ho havia de dir, quan ja fa tant temps de les anònimes Mary Shelley o les germanes Brontë, oi?
I és que de la persona que s’amaga darrera aquesta nova obra se’n continua sabent ben poca cosa, només que és metgessa. A banda de la seva trajectòria professional, l’autora (m’hi continuaré referint com “la Klein”) va plantar-se amb força en el panorama literari de casa nostra amb una primera obra titulada La plaga blanca, publicada pel segell independent de narrativa L’Altra Editorial.
Vaig tenir el gust de llegir aquel primer treball fruit del seu puny i lletra i fer-ne una ressenya aquí mateix a l’Escriba. Ja vaig pensar aleshores que la Klein escrivia com els àngels i que espero puguem gaudir de més libres seus. En aquell moment, començava destacant una de les frases que vaig subratllar en el text: “Comprometem-nos a viure per sempre. Per a mi, ni tan sols tota la vida és prou temps”. I era perquè, La plaga blanca, en clau d’assaig, hi sobresortien un nombre de personatges històrics i reconegudíssims tots amb el nexe d’una malaltia infecciosa que, malauradement, encara ara perdura: la tuberculosi. De cadascun dels seus personatges, malgrat l’estigma de la malaltia que va acompañar-los gran part de les seves vides, la Klein sabia descobrir-nos molts altres aspectes interessants, però sobretot un bon grapat de raons per continuar vivint i gaudint de la vida amb plenitud. Vaja que, en el seu conjunt i contrapronòstic (utilitzant terminologia mèdica), l’obra acabava sent un reconeixement autèntic i profund al goig de viure.
Però per què us redirigeixo a aquesta interesantíssima primera obra de l’autora? Doncs perquè copseu ben bé les similituds i diferències amb la que ara publica. Amb Lisa Cohen, la Klein fa el salt a la novel·la i, en aquesta ocasió, ens ofereix el balanç de tota una vida (la de la protagonista de la història) de vivències, relacions i amors, i com algunes d’elles van deixant petites (o grans) empremtes com si fossin cicatrius i dibuixen en últim terme la dona i persona que ha acabat sent. Així, en primera persona, la narradora va obrint-se en canal, de dalt a baix, parlant obertament i en diferents passatges vitals de traïcions, desitjos, oportunitats i renúncies més o menys doloroses. Malgrat algunes diferències evidents respecte la seva primera obra, la Klein torna a presentar-se com una escriptora per sobre de tot vitalista i optimista, i és que, al llarg de les poc més de cent-cinquanta pàgines, evita deixar-se emportar o caure en la lamentació excessiva i aposta, per contra, (molt encertadament) per una mirada enèrgica i plaent de l’amor i del desig. No és, per tant, Lisa Cohen, una història d’amors adolescents, sinó una carta d’una dona madura a un amant que li serveix per revisitar el seu propi passat mirant sempre cap al present, des de l’experiència que li atesoren les seves vivències personals. Sense filtres i amagant ben poca cosa. La protagonista s’hi despulla metafòricament. Bravo!
És, doncs, una magnífica reivindicació de la llibertat i del desig femení, ja que la Klein sap transmetre en el seu punt just que la protagonista viu les seves relacions amb tota llibertat, incloent-hi el sexe. Sense deixar-se portar per rols o prejudicis i reivindicant el dret a desitjar, estimar i ser estimada en totes les etapes de la vida. I tot això ho fa, al meu entendre, amb un to que l’autora sap molt bé com imprimir, lluny de dramatismes banals insuportables, sinó tot el contrari: recorrent a matissos que en moltes altres ocasions i novel·les queden fora de narratives centrades en els records de l’adolescència, de la joventut o de temps passats.
Deixeu-me acabar expressant una profunda admiració cap a l’art d’escriure de la meva col·lega (ja em tornaràs a signar el llibre, oi Klein?). En aquesta segona obra (i esperem que en vinguin moltes més!), cisella com una mestra escultora el pas del temps i les oportunitats que escollim i les que apartem. Reflexiona sobre què hauríem pogut ser, quins camins no hem seguit i quin ha estat l’impacte de les decisions preses a cada moment sobre el conjunt d’allò que se’n diu vida o del que acabem sent avui. En definitiva, torna a oferir un text pulcríssim, amb les paraules justes, i que no deixarà indiferent als lectors que el trobaran confortador o provocador. Durant la lectura de Lisa Cohen he acabat resseguint amb llapis un munt de frases del llibre. Especialment m’agrada la que rebla (i així acabo aquesta ressenya): “¿T’estimaria igual, sense que m’haguessin estimat ells? Ben segur que no. ¿T’estimaria igual, sense haver-los estimat tant, els altres? Ho dubto molt. Hi va haver moments tan enriquidors, tan fulgurants! Tota aquella llum.”
