Fitxa tècnica

Títol original Creed. La leyenda de Rocky
Duració 132 minuts
País  Estados Unidos
Direcció Ryan Coogler
Repartiment Michael B. Jordan, Sylvestre Stallone, Tessa Thompson
Fitxa filmaffinity

 

Crítica

No us equivoqueu. Els que us hàgiu cregut que Creed es una pel.lícula al marge de la saga Rocky, i que no pretén ser una continuació de Rocky Balboa; doncs obriu els ulls. Perquè la Leyenda de Rocky es en si mateixa la VII entrega d’una de les grans llegendes del cinema. No us ho agafeu com una crítica, ens al contrari. De fet, Creed hauria d’haver estat el film que ens reconcilies amb el llegat del boxejador després de l’última entrega, ja que la fatídica Rocky Balboa, va ser un intent fallit de retornar el Poltre Italià  a l’últim graó del museu d’art de Filadèlfia. Des de que al 1979 es va estrenar Rocky, guanyadora de 3 Oscars ( millor pel.lícula, millor director i millor muntatge ), les pel·lícules sobre el boxejador van anar de cap a caiguda, per aquest motiu Creed es un glop d’aire fresc i una revisió encertada d’un gran clàssic. No amagaré el meu escepticisme just abans d’entrar a la sala de cine, però de la mateixa manera tampoc amagaré la meva sorpresa just al sortir-ne, ja que el meu cor es va reconciliar de nou amb el gran  Rocky Balboa.  Creed dista de ser un gran film, però el director ( Ryan Coogler ) ha sabut conduí dues histories de superació i creixement personal que tot i els grans tòpics, avancen paral·lelament  amb força, sense fer-se excessivament carregoses. Ryan Coogler ha encertat en trobar un equilibri entre la més pura essència del 79, i la forma en que el nou púgil Adonis Johnson ( Michael B. Jordan ) afronta la  vida d’un boxejador en l’actualitat. Temps moderns que Rocky ja no entén.

Segurament es en les  escenes de boxa  on el film perd  certa credibilitat, ja  que els duels son poc treballats i poc creïbles. Tot i això, Creed funciona en gairebé tots els aspectes, i sap introduir elegantment picades d’ullet al passat, per tal de deixar a l’espectador amb un bon regust de boca.

Pel que fa als protagonistes, el jove Michael B. Johnson es manté en una interpretació correcta, però no aporta cap nota d’emotivitat en un personatge que acaba resultant pla i avorrit. Per altre banda, a l’altre cantonada del quadrilàter, Sylvestre Stallone, lluny de reviure una segona joventut ( artísticament parlant ), ens regala una interpretació tendra i natural. La seva actuació omple la pantalla de realisme i dota el film  d’un aire nostàlgic mentre recórrer els carrers i barris de Filadèlfia, uns carrers que ja han passat a formar part del seu llegat cinematogràfic.

Si em pregunteu si soc  fan de la saga de Rocky, us contestaré que sí. Si em pregunteu si m’ha agradat la pel·lícula, haig de tornar a respondre afirmativament, i si em pregunteu si m’agradaria que Stallone sigui premiat amb l’ Oscar al millor actor secundari, de nou us haig de respondre que sí. Realment es mereix un Oscar pel seu treball? Potser no, potser l’acadèmia creu que ja es prou premi està en lla llista de nominats, però amb tota sinceritat, si el dia 28 Patricia Arquette obra el sobre i pronuncia el nom de Sylvestre Stallone, em posaré dret i aplaudiré amb un gran somriure als llavis.

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cinema…
SegüentI Concurs de relats tuitaires
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.