Truman, la pel.lícula de Cesc Gay, es va erigir com a gran guanyadora de la VIII edició dels premis Gaudí amb 6 estatuetes, en una gala sense sorpreses i amb uns guanyadors previsibles i del tot merescuts. El rey de la Habana i Anacleto completaven el podi amb 4 estatuetes cadascuna. Pel que
fa a la millor pel.lícula, El camí més llarg per tornar a casa dirigida per Sergi Pérez, va ser l’afortunada, un premi que ara per ara està lluny de ser el màxim galardo de la nit i més aprop d’un premi de consolació.
El nou film del director català Cesc Gay, presentat el passat 2015 dins el marc del festival de St. Sebastian va obtenir el Gaudí a millor pel.lícula de parla no catalana, així com el premi a millor direcció, millor guió per Cesc Gay i Tomas Aragall, millor protagonista per Ricardo Darín, millor actor secundari per Javier Càmara i millor actriu secundaria per l’ argentina Dolores Fonzi.
El Gaudí a millor actriu protagonista va recaure a la Laia Costa per Victòria, el film de Sebastian Schipper que va ser presentat a la darrera edició de la Berlinale, i que tot i les seves nominacions a diferents festivals Europeus, no ha acabat de quallar dins els àmbits més acadèmics. El rey de la Habana i Anacleto es van emportar la majoria de premis de caràcter tècnic i la proposta d’Isable Coixet Ningú vol la nit, tant sols va aconseguir el Gaudí a millor maquillatge i perruqueria. Pel que fa a l’àmbit Europeu, Mandariinid (Estonia) escrita i dirigida per Zaza Urushadze i 
nominada a millor film de parla no anglesa a la passada edició dels Oscars, va ser la guanyadora en la secció de millor pel.lícula Europea. Destacar també el Gaudí d’honor per la Rosa Maria Sardà, el qual va ser recollit pel seu fill que va excusar a la seva mare i va acabar el seu breu agraïment amb un: – ets molt gran mare.
La gran Rossy de Palma va ser la privilegiada d’enguany en presentar la gala 2016, una gala que prometia un gir de 180º buscant mes transgressió i un punt surrealista a l’espectacle. Si us haig de ser sincer, m’agradaria enumerar els aspectes negatius de la nit, però em decantaré pel contrari i us comentaré els aspectes més positius, ja que són tant pocs que així ens estalviarem paraules i, perquè no, una mica de paper (tot i que sigui en format digital). Com deia, l’aspecte positiu el trobaríem a la meitat de la gala, on la presentadora va tenir un moment de lucidesa i va encadenar un seguit de paraules que van esdevenir en un bon acudit,
que segurament va provocar el riure dels assistents i dels espectadors que visualitzaven la gala des de casa seva, en els quals m’hi puc contar jo mateix. Va ser el primer i l’últim de la nit.
Durant 2 hores l’escenari de l’auditori va fer aigües per tot arreu, tant pel que fa al guió com en l’apartat tècnic, on els errors amb el so i la veu en off, van ser un constant, i sinó pregunteu-li a la Silvia Pérez Cruz. Ja des de l’inici, em va envair el cos aquella sensació que no vols tenir mai, que es el fet de sentir vergonya aliena a la primera de canvi. No dic que Rossy de Palma sigui una mala elecció com ho va ser Àngel Llatzer al seu dia, simplement no va encaixar en una gala dissenyada per ella i on només se la va veure còmoda quan de la seva boca sortia algun comentari eròtic amb humor.
Un altre any una gala fallida i uns galardons, que tot i la seva importància, necessiten una revisió o alguna dosi de reflexió per part de l’acadèmia, ja que els premis al cinema català cada cop tenen menys de català.