Thelma (Eili Harboe) abandona el seu poble natal i una estricta educació religiosa per anar a estudiar a la universitat. Comença per ella una nova vida, plena d’estímuls i pors que acabaran per reobrir secrets del passat que ella desconeixia.

Thelma és una pel·lícula on els elements fantàstics es mostren soterrats bona part de la pel·lícula. Mica en mica, a mesura que entenem quin és el passat de la noia i el motiu de les seves pors, aquest element es va accentuant, posant en perill als altres altres però també despertant dins seu un poder que desconeixia.

La vida de Thelma és difícil a la universitat. Se sent sola, li costa fer amistats i allò que per la resta de companys i companyes és normal -divertir-se, sortir, beure, enamorar-se- per a ella suposen una ofensa a la seva família i un pecat que cal evitar. Thelma demana perdó a Déu en lloc de mirar dins seu i acceptar la persona en què s’està convertint. Sí, la pel·lícula és un coming-of-age disfressat de drama sobrenatural, una versió moderna i nòrdica (més freda, més calculada) de Carrie.

El director aconsegueix atrapar-nos des de la primera escena amb un pròleg on no entenem què passa però que serveix d’ham pel públic i que serà cabdal en la resta de la pel·lícula. A mesura que es va desgranant el passat de la protagonista, aquesta escena va ressonant dins nostre i agafant cada vegada més sentit.

Estem davant d’una pel·lícula sòlida i amb un guió ferm que en cap moment perd el to. Avança amb un ritme lent però segur, sense deixar-se un punt ni una coma i on tot el pes de la pel·lícula recau sobre la seva protagonista. Apareix a pràcticament totes les escenes i la càmera s’enganxa al seu rostre per deixar-nos veure les seves emocions. El paper que fa la jove actriu Eli Harboe és impressionant, ja que aconsegueix transmetre naturalitat i veracitat a través de les seves mirades i gestos, gairebé sense diàlegs. Per moments és fàcil oblidar que estem davant d’una actriu que interpreta un personatge.

Thelma és el quart treball del director d’Oslo, 31 de agosto, Joachim Trimer. Va guanyar els premis a millor guió, el premi especial del jurat i el Méliès de plata a la passada edició del Festival de Sitges.

Comparteix
AnteriorAquest dijous al cinema…
SegüentCrítica de “Ready Player One”
Sergi Calle
Vaig estudiar periodisme i treballo com a tècnic municipal. Dedico el temps lliure a la meva família, els llibres i el cinema. Cinèfil empedreït i espectador heterogeni, amant de tots els gèneres, estils i filmografies. No sabria dir quina és la meva pel·lícula favorita, però m’agrada veure cinema, parlar sobre cinema i també compartir el cinema: cada dimarts a Cineclub Vic i cada juliol al Festival Nits de cinema oriental.

Deixa una resposta: