La Segona Guerra Mundial ha estat un tema molt recorrent al cinema. Errors de la humanitat que seguim repetint tot i les lliçons que ens han donat històries del setè art. Ha estat fàcil trobar inspiració en aquest esdeveniment de mitjans del segle XX; les diferents batalles que es van viure arreu de la geografia mundial han fet fàcil que puguem veure diferents cares de la moneda. És en aquest moment que ens arriba encara una altra cara, molt desconeguda, especialment aquí a occident, però molt viva encara a la ment dels coreans.

El director sud coreà Ryoo Seung-wan presenta al Festival de Sitges d’enguany la història d’una illa que havien colonitzat els japonesos i on esclavitzaven gran part de la comunitat coreana, els quals, fugint de la misèria de Hashima i amb la promesa d’una vida millor, s’embarcaven a la mar per acabar explotats treballant en una mina de carbó o en la prostitució.

Lee Kang-ok (interpretat per Hwang Jung-min) és el director d’una petita banda a més d’un músic. Es dedica a tocar a l’hotel Gyeongseong, però per poder tenir un futur, decideix portar la seva única filla, la qual també participa en el show, cap a Japó. A mig camí es veuran atrapats pel remolí d’estafes que els acabarà portant a l’illa. Allà tots dos hauran de sobreviure a diferents misèries i vexacions. Aquesta és una de les premisses del film, ja que un cop allà trobarem altres personatges que s’uniran a la cursa de la supervivència. Però és aquesta història principal la que fa del tot especial el film, ja que amb petits moments còmics entre pare i filla ens pot evocar a la ja eterna La vita è bella (La vida és bella, 1997). Una relació entre pare i fill (en aquest cas filla), el qual intentarà fer que l’infern que estan vivint sigui més lleuger pel descendent.

Tot i la llarga durada del llargmetratge (més de dues hores), el ritme frenètic, les converses i l’acció constant fan que no es faci gens tediós i que l’espectador de seguida pugui entrar en un infern ple de tensió i angoixa. De fet, “infern” és la paraula que el mateix director va utilitzar per presentar el film en el 50è aniversari del Festival de Sitges, i és que el que ell pretenia era transmetre l’horror que van viure els coreans a mans dels japonesos en aquest esdeveniment oblidat fins i tot pels colonitzadors (els quals van prometre fer públic aquest 2017 la documentació dels fets i demanar disculpes, fets que encara no han passat).

Les imatges grises, humides, fosques i dures  acaben d’arrodonir un film que ja de per sí funciona. I és que tant la imatge digital com la fotografia es combinen a la perfecció i formen una atmosfera que cala fins al moll de l’os. Tomba i colpeja l’espectador sense pietat i el deixa baldat després de viure una lluita aferrissada per la supervivència.

Les interpretacions també estan a l’alçada de tot el film. Cal destacar el paper de la petita Lee So-hee (interpretada per Kim Su-an), la qual crea un llaç paterno-filial excepcional a l’alçada del tàndem Roberto Benigni i Giorgio Cantarini a la ja mencionada La vida és bella.

En general un producte d’allò més rodó, trepidant i angoixant a parts iguals, i ideal per conèixer una altra part de la història de la Segona Guerra Mundial sovint oblidada i eclipsada pels greus fets de Hiroshima i Nagasaki, als quals també s’hi fa referència al film.

Deixa una resposta: