Jaume Balagueró, mundialment conegut per la saga Rec, ha presentat en aquesta 50a edició del Festival de Sitges la seva nova pel·lícula, Musa. No sabem si la inspiració del director català estava en risc o no, però és ben cert que les muses l’han sentit i s’han projectat en forma no només d’alenada d’aire fresc sinó també en el nou terror català.

 

En aquest cas, Balagueró projecta un film sense zombis i amb molts menys litres de sang al que ja ens tenia acostumats. La història és un episodi de la vida de Samuel Salomon, professor de literatura a la Universitat de Cork (Irlanda). Des del tràgic suïcidi de la mort de la seva xicota, Salomon no ha tornat a trepitjar el centre educatiu ni a escriure res. A part, pateix un malson recurrent que s’acaba traslladant a la vida real. Decidit a investigar el crim dels seus somnis fet realitat es veu immers en un espiral sobrenatural amb altes dosis de terror i fantasia.

Balagueró se submergeix en el món del sobrenatural d’una forma gairebé excel·lent. A més, aconsegueix convertir el que popularment s’anomena una “campus novel” en literatura negra i de terror psicològic, i hi afegeix el toc de fantasia i terror en una dosi totalment proporcionada. A mig camí entre Els crims d’Oxford (escrit per Guillermo Martínez i portada al cinema per Alex de la Iglesia) i El círculo de los escribes (escrit per Romain Sardou), Balagueró presenta un film d’estètica fosca, grisa i humida, acompanyada pels característics entorns naturals i històrics d’Irlanda.

Tot i que el gir narratiu del final pot arribar a ser previsible a mitja pel·lícula, això no fa que el film trontolli i la investigació de l’assassinat per part d’un “investigador” amateur no cansa en cap moment. Cada pista ens porta a una nova informació que alhora serveix per anat tibant els fils de la història i s’acaba creant un remolí de personatges relacionats amb els fets que ha hagut de viure Samuel Salomon.

Les escenes estan ben gravades, la progressió del film i l’augment de la tensió està ben trobat. Tot i així, en alguns moment, és massa previsible el que ha d’esdevenir i tot i que això no ens ha de tirar enrere, la ment es pot anticipar a la pantalla.

Ara bé, si una cosa se li ha d’agrair al director català és la gosadia de fer un film de terror el qual inclou lletres i poesia. Si l’any passat el món de la lingüística ja va irrompre en la ciència ficció amb Arrival, aquest any és el torn de la literatura amb Musa. I és que el repàs de poetes i autors contemporanis és digne d’una lliçó lletres.

AnteriorThe Battleship Island, la crítica
SegüentBateig cinèfil al Sitges Film Festival
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.