Després de l’exitosa Begin Again, el director Irlandès John Carney torna, i ho fa repetint temàtica musical. Aquest cop ens situem al Dublín dels anys 80, on un jove de 15 anys forma una banda musical per tal de fugir dels problemes que afloren a la seva vida familiar.
De nou les cançons i la banda sonora són el fil conductor per explicar-nos una història d’amor adolescent, en una època i un lloc on les oportunitats eren escasses i el futur es veia amb una grisor intensa i asfixiant. Amb bandes com Duran Duran, The Clash, The Cure, o Depeche mode, Carney construeix un relat simpàtic i sense cap més pretensió que explicar una història personal a través de l’evolució musical del protagonista. D’aquesta forma, el director també ens ensenya com d’important pot arribar a ser la música com a comunicador universal. Els diàlegs son enginyosos i moltes vegades divertits i plens de sarcasme, els protagonistes funcionen perfectament, en especial Ferdia Walsh-Peelo. I, com no podia ser d’una altra manera, els amants de la generació dels 80 estaran més que contents amb la banda sonora; Carney repassa a través dels ulls de Connor gairebé mitja dècada de música que encara en l’actualitat, ens emociona d’allò més, principalment als més nostàlgics.
Ho confesso, sóc de la generació dels 80 i un fanàtic de la música d’aquesta dècada. Per mi, les guitarres, ombreres i sintetitzadors, són com veure a Justin Bieber o als Jonas Brothers per un adolescent al 2016. Per aquest motiu, no puc deixar de ser una mica crític amb el film de John Carney. Mentre la primera meitat funciona a la perfecció i transcorre amb ritme i un bon guió, la meitat final és un tòpic rere tòpic i amb uns temes musicals que deixen molt a desitjar.
Si es pretén, en certa manera, un homenatge als 80 musicalment parlant, com és possible acabar un film amb temes que sonen més a pop/rock californià de finals dels 90, que no pas amb el so tant peculiar dels 80? Mentre al principi trobem temes com The Riddle of the model, composat especialment per la pel.lícula i amb un clar accent dels vuitanta, al final hi acabem trobant temes com Brown Shoes o a Adam Levine interpretant Go now.
Al tram final, segons la meva opinió, Carney s’equivoca per complet. L’escena del ball de fi de curs, tot i homenatjar d’alguna manera a Regreso al futuro, musicalment és molt fluixa, i els minuts finals no deixen de ser una simple conclusió previsible i poc original.
El treball és correcte, i és obvi que guarda moltes similituds amb Begin Again, però segurament m’esperava alguna cosa més original o, com a mínim, un clar accent vuitanter més marcat, que malauradament es va difuminant a mesura que avança la pel·lícula.
P.D: Un consell, si menciones a un dels grups més influents dels 70 i 80 com els Joy Division, tingués el detall, com a mínim, de fer sonar encara que siguin 10 segons algun tema de la banda.
https://www.youtube.com/watch?v=C_YqJ_aimkM