Feia dies que tenia al mig de la pila de llibres que m’esperen a la tauleta de nit un còmic. Els còmics són un tipus de lectura que m’encanta i que mai hi dono la prioritat que hauria de donar-los. Però, el meu propòsit d’any nou —el qual ara ja queda un xic lluny— és llegir-ne més. El primer còmic de l’any, i em fa gairebé vergonya que sigui a mitjans d’abril, ha estat Manicomio de Montse Batalla i Xevidom, editat per La Cúpula.

El còmic, de títol suggeridor i d’allò més revelador, explica la història real d’un diagnòstic mal donat a una pacient de psiquiatria. La pacient en qüestió és l’escriptora i guionista de la història i qui la il·lustra és la seva parella. La Montse es va veure de cop tancada en un manicomi a mans d’un personal que deixava bastant a desitjar, començant pel metge que se suposa que l’havia de diagnosticar i aconsellar medicació.

El còmic, amb una il·lustració propera i d’allò més sincera, retrata aquest fet traumàtic del passat de l’autora. Explica una història angoixant que atrapa de forma claustrofòbica el lector i no el deixa apartar-se de la lectura al llarg de les 168 pàgines que té el volum. La historia es fa cada vegada més frenètica i la impotència que emana del personatge principal, la Clara, no deixa que ens relaxem ni un sol moment. Jo em vaig llegir el còmic estirada al llit i no em sabia pas estar quieta. No pas pel meu neguit, ja que me’l vaig llegir estant de vacances, sinó pel neguit del personatge i de la família que l’envolta. La il·lustració de Xevidom aconsegueix plasmar el sentiment d’impotència de la història i de la protagonista i l’acompanya en una odissea mèdica que segurament pot semblar un malson.

La transició de vinyetes es fa feixuga en el moment de l’hospitalització, igual que se li deuria fer —o almenys així m’ho imagino— a la Clara, o la Montse, i s’alleugereix quan les coses funcionen i comencen a desencallar-se, de manera que flueixen. Això és gràcies a una il·lustració propera i sincera del que es vol transmetre. És molt agradable i una sorpresa molt sincera el groc del final. Tot i aportar només un bri de color al llarg de tota la història és el moment clau per fer-li entrar.

Diuen que el còmic perfecte és aquell que el 50% m’explica una història amb un text i que l’altra 50% m’explica una història amb il·lustració. Manicomio és exactament la unió d’aquests percentatges per acabar creant una història que sens dubte no deixarà a ningú indiferent!

Deixa una resposta: