Lover

Quan penso en La historia interminable se m’escapa un somriure d’aquells que neixen en recordar bells i alhora vells temps, perquè sens dubte va ser una de les pel·lícules de la meva infantesa. Segur que en David us dirà que és una merda de peli, que el Fujur fot pena i que els efectes especials carden fastig, i segurament té raó, però la màgia del film no rau en la tècnica cinematogràfica, sinó en les múltiples lectures o interpretacions i una banda sonora que va marcar tots els nens de finals dels 80 i principis dels 90 (el meu cas) i, perquè no dir-ho, els seus pares.

Anem per la primera part: les múltiples lectures. La historia interminable sempre m’agrada perquè l’he vist en diferents moments de la meva vida i sempre hi he vist alguna cosa diferent. Quan ets petit veus un drac volador, un nen heroi, una princesa, un enemic anomenat “la nada” i uns éssers màgics. Quan ets petit aquesta pel·lícula ho té tot per triomfar en el teu univers mental i ja t’imagines portant l’auryn i intentant salvar Fantasia juntament amb l’Atreyu, a ritme de la famosa cançó i al llom d’en Fujur. Quan ets gran, en canvi, veus metàfores per tot arreu: com el no-res ho pot destruir tot; com la fantasia i el nen que portem dins no pot morir; com la tristesa et pot engolir com a Artax, la famosa escena del cavall en què mig planeta ha plorat. També hi podem veure com els llibres et poden fer viatjar a un món interior i sacsejar-te, com d’important és creure en nosaltres mateixos i ser valents i, finalment, com una mica de sort també ens pot venir bé, ja sigui en forma de drac volador o de d’amulet.

Sí que és cert, que a nivell visual ha caducat i no és espectacular, però recordo que vaig anar a veure-la fa poc als cinemes Aribau i a tots els nens els queia la baba i aplaudien com si no hi hagués demà, especialment, quan sonava la banda sonora. La peli serà com tu vulguis però aquell “Neverending stooooooryyyyyy aaaaAAAAAaaaaaaAAAAAAhhhh” l’hem cantat tots en un moment o altre de la nostra vida i és una cançó que desperta una tendresa especial a qualsevol que l’escolti.

Només puc dir que m’encanta i que la trobo preciosa i que sens dubte els meus fills (si és que mai en tinc) se l’empassaran encara que calgui un embut. Va, no us faig patir més i us deixo el link a la cançoneta perquè feu un viatge màgic a la vostra infantesa.

 

Aida Montoya


 

Hater

Perdoneu-me, però he de ser sincer amb vosaltres.

Encara que us pugui semblar estrany, hi ha gent a la que no li agrada La historia interminable. Jo sóc una d’aquestes persones (sona a reunió de AA). La meva poca estima ve de lluny. Tenia deu anys quan vaig agafar el llibre per primera vegada. No vaig passar de les cent primeres pàgines. M’adormia. Segurament pensareu que no he tingut infància o que directament no tinc cor, però de veritat que no vaig poder seguir. Vaig donar-li una oportunitat a la pel·lícula i em va fer la sensació que quedava massa oberta, de manera que vaig decidir tornar a agafar el llibre i per fi el vaig acabar.

Posem els punts sobre les is.

Per començar, no li posis interminable a una història que s’acaba. La primera vegada està clar que va complir el que deia, perquè no me’l vaig acabar. Ha ha. Després em vaig adonar que hi havia dues pel·lícules més, que a dia d’avui encara no he vist.  Això sí, la història és bona, anima als nens a llegir i això està bé. Els noms dels personatges semblen tipus de sushi, i això també està bé. La veritat és que mai he tingut clar per què no m’agrada. Però és així, no puc ni amb la peli ni amb el llibre. D’altra banda, trobo que La Nada és un dolent molt ben pensat.

Rellegint els dos paràgrafs de dalt m’adono que no estic sent gaire hater i que potser el meu discurs està ple d’incongruències. De fet ho està, l’he revisat diverses vegades. Però us diré una cosa, el que sento és molt pitjor que l’odi. La historia interminable em provoca indiferència. Si l’odiés almenys li faria cas o m’afectaria que algú la posés pels núvols. No tinc raons sòlides per odiar aquesta faula i el que em toca escriure és palla. No llegiu. Realment no val gaire la pena. Tampoc tinc intenció de convèncer la gent perquè escupi gargalls d’aquells tan verdosos i sòlids a la cara de Michael Ende, tot i que seria una habilitat social bastant útil. Em podeu odiar per aquestes paraules, de fet m’agradaria que ho féssiu. Que la gent t’admiri sembla que ha de ser avorrit i asfixiant. Crec que això podria ser un oxímoron. Si t’asfixies no et pots estar avorrint, o si?

Quanta palla. Perdoneu-me novament, estic de ressaca. Per sort vostra, ja acabo, i a mode de conclusió m’agradaria explicar-vos la vertadera intenció de l’autor. Totalment inèdita. No ha sortit enlloc, o això espero, perquè del contrari estaria fent plagi i posaria als meus possibles futurs excompanys (perquè si segueixo així em faran fora) de la revista en un bon merder. La historia interminable és una lliçó de vida. Ensenya als nens que llegir és bo, i que si se’t ha mort la mare i no t’agrada un professor sempre pots anar a les golfes de la teva escola, que estaran plenes de ronya, per fer campana. Gràcies pels teus consells, Michael. Has sigut una gran inspiració.

David Muñoz

Deixa una resposta: