Fitxa tècnica

Crítica

Un film dels germans Larrieu. Enigmàtic, magnètic, on s’hi barregen molts elements, i difícil de catalogar. Hi tenim cinema negre, drama i un toc d’ironia perversa que tant agrada a directors europeus actuals com el també francès François Ozon o Michale Haneke (aquest últim ja com a exemple d’ironia perversa portada a l’extrem). La història ens mostra com Marc (Mathieu Amalric), un seductor professor universitari de literatura conegut pels seus idil·lis amb alumnes, inicia una aventura amorosa amb la jove madrastra (Maïwenn) d’una alumna recentment desapareguda, mentre manté una tensa i singular relació amb la seva germana (Karin Viard). Paral·lelament, la policia investiga la desaparició de la noia.

És un film irregular i, a diferència del títol, és imperfecte. Es va poder veure als festivals de Toronto i San Sebastià el 2013, però més enllà de França ha tingut escassa distribució i ha estat rebuda amb fredor i indiferència. Malgrat tot, no em puc estar de recomanar el film en aquestes línies i convidar-vos a visualitzar-lo. Els seus encerts i els seus defectes converteixen L’amour est… en una petita perla que sense cap mena de dubte no us deixarà indiferents. Ambientat als Alps suïssos, el paisatge glacial agafa plena comunió amb la banda sonora electrònica del grup Caravaggio ja des primer fotograma, quan veiem un cotxe avançar en la nit per una carretera nevada i plena de revolts, il·luminada només amb la feble llum dels fars de l’automòbil.

El film està ple de detalls interessants: la mateixa carretera recargolada que condueix fins a casa de Marc es pot entendre com una viatge al subconscient del protagonista, la primera aparició d’un llop i el simbolisme que comporta (la segona vegada que apareix, a parer personal, és menys elegant i mancada de la subtilesa i el suggeriment de la primera), l’entorn nevat i fred dels Alps intensificant l’aïllament i solitud emocional del protagonista (i de la seva germana). L’ús del paisatge nevat com a recurs dramàtic i narratiu en el cinema té una fita clara en Fargo (1996) dels germans Cohen o en la més desconeguda -tot i que no menys genial- Afliction (1997) de Paul Schrader, i L’amour est… també el sap utilitzar molt eficaçment. L’actuació de Mathieu Amalric és esplèndida i les actrius que l’acompanyen no desentonen en cap moment.

L’atmosfera intrigant i absorbent atrapa a l’instant i la primera part del film és suggerent i capta amb facilitat l’atenció de l’espectador, després el ritme decau i la pel·lícula s’alenteix, però al darrer tram el desenllaç es desgrana davant nostre amb intriga creixent i amb un final que amaga un deix d’ironia però que culmina a la perfecció la fatalitat subjacent de tota la història.

Del film destaquen les interpretacions, sobretot la de Mathieu Amalric que està esplèndid, i també alguns moments: a l’inici del film, els títols de crèdit es despleguen sobre un paisatge hipnotitzador amb un “efecte mirall” molt sofisticat i suggerent, mentre de fons sona una melodia electrònica molt ben construïda per la banda Caravaggio; visualment -i també metafòricament- resulta fantàstic quan Mathieu Amalric recita els primers versos de la Divina Comèdia de Dante mentre neva suaument, de nit; si destacava l’inici del film, tampoc em puc estar de ressaltar el final -sense desvelar res-, quan el personatge d’Amalric escriu unes frases a la llibreta amb la intenció de fer-ne una carta a la seva germana i que comença amb la frase que dóna nom al film.

 Marc: La veritat és possible en l’amor? Desitjable? L’amor és un crim perfecte.

Ramon Muns