Hem de reconèixer que som uns viciats a les sèries. Som d’aquells que quan una sèrie ens enganxa esperem amb candeletes el moment del dia en què posarem el primer capítol. Llavors en veurem un o dos, o fins i tot tres si les hores del dia ens ho permeten. Nosaltres les acostumem a mirar abans d’anar a dormir i sovint tenim aquella sensació de dir: ”ostres, en miraria un altre però el despertador sonarà d’aquí a 6 hores menys”.
Ara bé, el problema el tenim sobretot quan la sèrie acaba. El moment en què et disposes a veure l’últim episodi és èpic. En tens ganes, estàs eufòric per saber com acabarà tota aquella trama que capítol rere capítol s’ha anat embolicant. I de sobte… les lletres. Els maleïts crèdits que t’indiquen que ja està. Això és tot. Ara toca esperar que surti la següent temporada. O pitjor encara si saps que ha acabat per sempre!
Arribats a aquest punt, et prens uns moments per reflexionar sobre el final i fins i tot sobre tota la sèrie en conjunt. Jutges si t’ha agradat, si l’hauries acabat diferent, et cagues en tot si deixen un final obert o fins i tot maleeixes els guionistes per provocar-te aquesta dependència si et deixen més penjat que un fuet! I després, quan has emès el teu veredicte, arriba aquella sensació de buit, de tristor. És com una ruptura dolorosa amb una parella que estimes amb bogeria i de sobte et deixa. És aquella sensació de “i ara què?”
Nosaltres som dels que no deixem passar un dol. Hi ha gent que sí. Hi ha gent que s’enganxa tant als personatges que necessita un temps de descans abans de començar una nova sèrie. Hi ha gent que ho considera fins i tot una infidelitat, això de no deixar passar aquest temps de reflexió! Nosaltres no som així. Nosaltres automàticament necessitem trobar una altra sèrie per omplir el gran buit que ens deixa l’anterior. I això pot ser un gran problema, perquè no trobes res que s’hi iguali. No trobes res tan bo! No t’enganxa tant, no són aquells personatges que tant has odiat, estimat o envejat. No és el mateix, no. Però sense saber com, acabes viciat a una nova sèrie i ja tornes a entrar a aquell cercle viciós d’anar a dormir tard intentant esgarrapar uns minuts més de capítol.
Així doncs, nosaltres hem auto-definit “la síndrome post-sèrie” com aquella sensació de desolació i tristor profunda assolida després de veure l’últim episodi d’una sèrie (fins i tot pots començar a experimentar-la un parell d’episodis abans de veure el capítol final). La manera amb què encares aquesta síndrome ja és cosa teva, però hem de reconèixer que, per sort, amb Netflix i HBO hem trobat el filó d’or i, aquella pena per la pèrdua d’una producció queda automàticament atordida pel gran ventall de títols per explorar que se’ns obre.
