Joan Roca: “Llegir us farà savis; aquest país necessita molts savis i li sobren un munt saberuts”

3101

Us presentem Joan Roca, mestre, poeta, dramaturg i escriptor. En aquesta ocasió us convidem a conèixer la seva vessant més prosista a través de Caramels de menta, una història pensada per a alumnes de Cicle Superior però que abraça una varietat de temes tan gran que sense voler-ho travessa les fronteres generacionals.

La Laia, una nena que cursa 6è de primària, ens presenta un fragment crucial de la seva vida: viu a casa de la seva mare, es cuida del seu nou germanet per part de pare i a la seva besàvia li diagnostiquen Alzheimer. I enmig d’aquest batibull, Joan Roca aprofita per comparar el model d’escola actual amb el de dues generacions enrere, ens planteja els avantatges i els inconvenients de treballar en grup i destaca, sobretot, el tracte intergeneracional d’avui en dia.

  • Com acabem de comentar, en aquesta història hi són tractats molts temes. Tots ells són igual de quotidians que els personatges que ens hi apareixen. Primer surt la història o primer penses quins temes vols que hi apareguin?
    Tenia molt clar el tema de fons: la relació d’una noieta amb la seva àvia, tot i que finalment vaig decidir que fos la seva besàvia perquè em permetia una diferència d’edat més gran i, amb dues generacions pel mig, disposava de més elements narratius per desenvolupar la trama. La resta de temes tenen un origen divers: alguns estaven previstos des de bon començament i els altres van anar sorgint mentre es desenvolupava el relat. Quan t’endinses en la confecció de narracions llargues t’adones que els propis personatges prenen vida i decideixen per si mateixos el que volen fer mentre tu et deixes portar: és una sensació interessant.
  • Podríem dir que gairebé el tema que més destaca és el de la relació intergeneracional entre la Laia i la seva besàvia. Consideres que és un tema que tenim una mica abandonat o que ha canviat massa respecte un temps passat i que per això és necessari donar-li tant importància?
  • Caramels_de_menta3Als meus avis, jo els havia tractat sempre de “vós”. Ara ha acabat esdevenint un tractament arcaic i de cap manera no em sembla que hagi de fer apologia de la seva recuperació, però no puc deixar de pensar que a mesura que hem universalitzat el tractament més proper de “tu” hem empobrit el llenguatge. Això pot servir per reflexionar sobre el model de relacions humanes que ens proposa la societat. Cada vegada que veig una persona fent un petó a un animal de companyia em costa d’imaginar-me’l fent-li a un avi o una àvia, que haurien de merèixer gairebé veneració, com passa en altres cultures que es veu que no han “avançat” com ho hem fet amb la nostra. Posar de manifest l’enriquiment mutu en la relació entre una besnéta i una besàvia em va semblar una bona manera de proposar una reflexió a una societat que presenta símptomes de malaltia social preocupant. I l’escola és un lloc molt adient. Per això s’hi fan moltes activitats intergeneracionals.
  • Molts dels temes travessen fronteres i l’adult també pot endinsar-se en profundes reflexions. Estem en un moment de canvi que necessitem parar-nos i pensar, no només en la relació que estem perdent amb els nostres avis, sinó també ser crítics en altres aspectes com el sistema educatiu?
    El treball de grup que fa la Laia a l’escola m’ha servit per parlar de dos models d’escola: el dels nostres avis i l’actual. Quan les noies van rebent la informació que els aporta l’àvia sobre els seus records d’una escola rural amb dues aules (la dels nens i la de les nenes) i els explica el trajecte que havia de fer a peu, els llibres que tenia… la Laia i la Míriam “al·lucinen” i fins i tot es replantegen alguns dels seus hàbits actuals. Sense voler ser crític amb l’actual sistema, que ho podria ser, i molt, plantejo elements de reflexió per parlar del paper socialitzador que hauria de tenir i dels valors que hauria de transmetre.
  • Passem a parlar de la llengua. En la història apareixen barrejats dos mons lingüístics: el dels refranys de l’àvia i el dels whatsapps de la Laia. És intencionat? Volies retratar la realitat que estem vivint actualment o és pura coincidència?
    Sóc un enamorat de la llengua, un maniàtic de la correcció lingüística i un defensor del ric registre col·loquial que ens ha arribat amb frases fetes, locucions, refranys. I em sap molt de greu que quan demanes als joves actuals què vol dir “anar d’Herodes a Pilats” et posin cara d’interrogant. Estem empobrint el llenguatge a força d’aplicar un registre estàndard que uniformitza i fa desaparèixer els matisos que hi aportava el localisme. A Osona ja ningú diu “paia” i “ceia”: l’escola i els mitjans de comunicació han acabat amb un fenomen que hauríem de mantenir com a senyal identitari. L’àvia m’ha permès incorporar moltes d’aquestes locucions i frases fetes, algunes de les quals també les he posat en boca de la Laia. Potser queden una mica forçades, però he volgut representar la manera com m’agradaria que parlessin els nois i noies que tinc a classe.
  • No barreges només llengua, sinó que també mescles tipologies textuals i punts de vista: diàlegs, descripcions, primeres i terceres persones… Per què vas decidir fer-ho?
    És un tret característic de la meva obra narrativa. Des que vaig escriure “Demà encara volaran les orenetes”, procuro mantenir aquest estil que em permet incorporar al fil narratiu textos de diversa tipologia i fins i tot de diferents gèneres. El mateix apareix en la novel·la “Aquell capvespre” i també a “Arrels de pedra”. Més enllà de cercar una certa originalitat en el discurs narratiu i en la seva estructura, suposo que cal veure-hi una certa intenció didàctica, sobretot quan escric per a joves. Altrament, no he inventat res: en Pep Albanell va escriure una obra mestra, “El Barcelonauta”, on aplica de forma magistral aquest recurs. En sóc un simple imitador.
  • Tots aquests aspectes desemboquen en les activitats didàctiques finals que conviden els professors a convertir la història de la Laia en un punt de mira per obrir debats i conversar sobre el gran ventall temàtic que s’hi troba. Què et va portar a afegir-hi aquest annex?
    Ja ho vam proposar en el conte infantil “Verdeta volia volar”. També ho hem mantingut en aquest. Penso que és una bona manera de donar un cop de mà als i a les mestres, a qui s’exigeix que sàpiguen de tot, que aportin als nois i noies tot allò que la societat i la família no els pot, sap o vol donar, que preparin treballs… Si amb aquesta proposta puc facilitar una mica la feina als companys de professió, ja em dono per satisfet. Crec que alguns dels temes de reflexió que es proposen també són molt aprofitables per parlar-ne a la família, que no tot ho ha de fer l’escola.
  • El llibre també disposa d’un blog (http://caramelsdementa.blogspot.com.es/). Explica’ns una mica què poden trobar-hi els lectors.
    De moment veureu que, a banda d’algunes galeries de fotografies de les presentacions durant les quals vam comptar amb la col·laboració de la Neus Font i de la Míriam Giménez, una reflexió meva sobre el procés de creació de la novel·la, enllaços als webs dels autors (no cal oblidar que l’Eduard Pinyol ha fet una tasca d’il·lustració molt bonica) i referències als mitjans de comunicació, poca cosa més podem afegir-hi. Però està previst anar-hi incorporant aportacions dels nois i noies que llegeixin el llibre, en forma de treballs diversos, comentaris, crítiques.

Per saber-ne una mica més de l’autor…

  • Paraules o expressions que més dius.
    Evidentment i òbviament (d’aquestes dues n’abuso i ho reconec). Procuro fer servir de forma reiterativa totes les frases fetes i locucions del llenguatge col·loquial que m’agradaria sentir en boca dels meus alumnes.jr4
  • Amb quin personatge literari t’identifiques?
    T’asseguro que no sé què contestar. No en tinc cap de clar, però sí que en cada novel·la que llegeixo acabo ficant-me a la pell d’un dels personatges, i no sempre en la del protagonista.
  • Escriptor que no suportes.
    No suporto als “pseudoescriptors” que, aprofitant la força mediàtica de la seva tasca als mitjans de comunicació, cada any treuen per Sant Jordi un llibre que resulta que es ven.
  • Paper o digital?
    Paper, definitivament paper. No et diré que no he llegit llibres en tinta digital, però el tacte del paper i l’acció de passar pàgina físicament i no virtualment, em motiva més que tota la tecnologia punta que hi vulguin aplicar.
  • Quants llibres llegeixes al cap de l’any?
    Vinc d’una temporada de lamentable renúncia al paper de lector. Ara ja he tornat als meus vells costums i calculo que surto a llibre per mes.
  • Lloc preferit per llegir? I impossible?
    El meu lloc ideal és al llit, abans d’agafar el son. Potser em ve de petit, quan llegia amb una llanterna i tapat amb els llençols per evitar que la mare em tanqués el llum i m’obligués a dormir. L’únic lloc on em resulta impossible de llegir és en un lloc on hi hagi xivarri.
  • Manies de lector.
    El llibre que no m’ha “enganxat” a la pàgina 40-50 se’n va de dret al prestatge de la biblioteca.
  • Alguna frase que recordis d’un llibre.
    Uns versos d’en Salvador Espriu que, com a mestre, m’han acompanyat tota la vida:

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d’accés al ple domini de la terra.

 

  • Últim llibre que has llegit.
    “El dia que vaig fer 8 anys” de l’Antoni Pladevall, amb qui comparteixo dues professions (didàctica i literària)
  • Una recomanació.
    Llegir us farà savis; aquest país necessita molts savis i li sobren un munt saberuts.
  • Versió original o traducció?
    Els autors catalans i castellans, en versió original, però la resta…
  • El llibre pendent.
    “La veritat sobre el cas Harry Quebert” de Joël Dicker. És un consell de la meva dona que sap que m’agradarà, però té 700 pàgines i em fa una mandra posar-m’hi!

 

 

 

AnteriorLa profecia de Ray Bradbury
SegüentEstrenes de la setmana (6/03/2015)