Com es creen les llegendes? D’on surten els contes i les històries que avis i àvies ens explicaven de petits a la vora del foc? Handia ens transporta al bell mig del naixement d’una faula, d’una llegenda que creix en el temps, que perdura en la memòria de la gent i que passa de generació en generació fins arribar als nostres dies.

Jon Garaño, que ja va guanyar-se el públic donostiarra fa tres anys amb la delicada Loreak, juntament amb Aitor Arregi, construeix una història sobre el canvi,  l’acceptació i  els somnis frustrats emmarcada en un paisatge rural i bucòlic, però a la vegada aspre i dur com era la Guipuzcoa del 1600.

En el moment en què Martín, el germà gran, és destinat a combatre a la Primera Guerra Carlina, les coses canvien al “caserio” familiar. Han passat els anys, la guerra ha acabat i la promesa que Martín va fer al seu germà petit Joaquin que, quan tornés, tots dos es farien càrrec del “caserio”, ha passat a un  segon pla dins la ment de l’inquiet i somiador Martin. Però el fet més significatiu és el canvi físic de Joaquin, que durant tots aquests anys ha crescut de tal forma que ja supera els dos metres i mig d’estatura. L’estatura de Joaquin, provocarà que Martín vegi com una oportunitat de negoci exhibir el seu germà, com si fos un gegant i una proesa de la naturalesa, per diferents pobles d’Espanya.

El gegant que baixa dels boscos o de les muntanyes és un tema recorrent en gran part de la cultura popular basca i, servint-se d’aquesta figura, els directors han dotat la pel·lícula del missatge i la moral que requereixen aquestes faules i llegendes.

La pel·lícula indaga en les diferències entre les persones i com aquestes s’aferren als somnis tot i ser conscients de les seves limitacions tant físiques com mentals. El problema del guió recau en com de tediós s’acabà fent el relat, ja que en moltes ocasions acaba reiterant-se sempre en els mateixos conflictes, fet que acaba provocant que la càrrega moral i dramàtica de la història s’esfumi a mesura que el film arriba al seu desenllaç.

Tot i els seus alts i baixos i un final poc aconseguit, el bon nivell dels protagonistes, juntament amb una fotografia excel·lent i una acurada ambientació fan d’Handia una pel·lícula a tenir molt en compte. Alhora, reafirma Jon Garaño i Aitor Arregi com dos directors que caldrà seguir de ben a prop.

 

Comparteix
AnteriorAu revoir là-haut!
SegüentQuè podem fer per ser més ecològics?
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.

Deixa una resposta: