Època de festivals de cinema i època del festival de Sitges. Després d’un estiu amb una cartellera desastrosa entrem en una època que esperem estar un xic més de sort. Però si sou d’aquells que acostumeu a desconfiar de les noves propostes i us aferreu al bon cinema ja existent, us recomanem que feu una ullada a la filmografia de Peter Weir.
Weir rebrà el Gran Premi Honorífic del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror a Sitges. Tot un gran guardó del qual fer-ne gala. Però tots estarem d’acord que se’l mereix i és que el director australià ens ha deixat autèntiques perles de cinema. A continuació farem un petit repàs pel que, en la meva humil opinió, són algunes de les seves millors pel·lícules.
Aviso amb antelació que l’ordre de les pel·lícules no vol dir de més a menys o al revés. La meva intenció era fer-ho, però no sabria no com posar-m’hi.
Master and Commander (2003)
Aquest film es va presentar l’any 2003 i el van protagonitzar Russell Crowe, Paul Bettany i Billy Boyd, entre d’altres. Ambientada l’any 1805, durant les guerres napoleòniques, Anglaterra aconsegueix resistir el poder francès perquè és la primera potència naval al món. Precisament per això els mars es converteixen en un camp de batalla d’allò més estratègic. El Surprise, una nau anglesa capitanejada per Jack Aubrey (Crowe), navega per l’Atlàntic en el moment que un buc francès l’ataca per sorpresa. Malgrat els danys que pateix la nau i la tripulació decideixen cercar l’enemic i completar la seva missió.
Va rebre 10 nominacions als Oscars i es va acabar emportant la de fotografia (merescudíssima) i la d’efectes sonors. No seré jo qui jutgi si se n’havia d’emportar més o no, però el fet és que és tota una classe magistral de direcció. A part dels Oscars també es va emportar 4 BAFTAs (aquesta vegada sí que per la direcció), entre d’altres premis i nominacions.
Gallipoli (1981)
El 1915 dos joves camperols però alhora atletes, Archy Hamilton (Mark Lee) i Frank Dunne (Mel Gibson) fan amistat quan es coneixen en una competició. Alhora esclata la Primera Guerra Mundial i el govern australià s’integra al bàndol aliat. És en aquest moment que l’Archy s’allista en un regiment de cavalleria lleugera, i en el moment que rebutgen en Frank aquest ho fa a infanteria. Els dos amics s’acaben retrobant al Caire per acabar desembarcant a Gal·lípoli. El film transcórre entre trinxeres on els dos amics hauran d’afrontar la duresa de les batalles contra els turcs.
Tot i que no va rebre tants guardons com el film anterior, sí que va estar nominada als Globus d’or com a millor pel·lícula estrangera.
Witness (1985)
Després del seu primer viatge a Filadèlfia, en Samuel Lap (Luke Hasas), un nen provinent d’una comunitat amish, és testimoni per casualitat d’un brutal assassinat d’un home. En John Book (Harrison Ford) serà el policia que s’haurà d’encarregar de protegir-lo, a ell i la seva mare, d’aquells que volen eliminar el testimoni, però el que semblava un assassinat a peu de carrer sembla anar molt més enllà i la trama policial es complica.
Gran èxit de públic i de crítica. Va rebre 8 nominacions als Oscars dels quals se’n va emportar dos (millor guió original i muntatge). A això cal sumar-hi les 6 nominacions als Globus d’Or i 7 més als BAFTA.
Dead Poets Society (1989)
Com a amant indiscutible de la literatura, no vaig poder fer més que rendir-me als peus de Weir després de veure aquesta obra mestra. Per a mi, sens dubte, una de les millors de la seva filmografia. En una escola privada, elitista i d’allò més estricta a Nova Anglaterra, un grup d’alumnes descobriran la literatura i la importància de lluitar per allò que volen gràcies a un professor d’allò més transgressor, el Sr. Keating, interpretat pel sempre enyorat Robin Williams, el qual els ensenyarà el lliure pensament i a despertar les parts més crítiques del cervell.
Guanyadora del Cèsar a millor pel·lícula estrangera, també acumula altres premis i nominacions, entre els quals hi ha l’Oscar a millor guió original, i les nominacions per millor pel·lícula, director i actor. No hi van faltar tampoc les nominacions als Globus d’Or, quatre en total, i els dos premis BAFTA a millor pel·lícula i banda sonora.
The Truman Show (1998)
Arribem al colofó d’aquest magnífic director amb aquesta meravella de pel·lícula. Truman Burbank (Jim Carrey) és un home normal i corrent, un xic ingenu, però satisfet amb la seva vida plena de rutines i en un poble on no hi passa mar res de nou. No obstant això, de sobte, uns esdeveniments estranys el comencen a fer sospitar que hi ha alguna cosa que no acaba d’encaixar amb el món que l’envolta. Suposo que no us faria cap spoiler si us menciona què és el que passa a continuació, però, per si de cas voleu triar aquest film pel vostre repte mensual, no ho faré.
Aquest film va rebre 3 nominacions als Oscars (millor director, millor actor secundari per Ed Harris, i millor guió), malauradament no se’n va poder emportar cap. Els que sí que el van saber reconèixer van ser els Globus d’Or on va guanyar els guardons a millor actor (Carrey), actor secundari (Harris) i música, de les 6 nominacions que va rebre en total. A això també cal sumar-hi tres premis BAFTA, a millor director, disseny de producció i guió original, de les 7 nominacions que va rebre en total.
Doncs au, ara ja tenim Weir per a tots els gustos, així que no valen excuses. Tenim tot el mes per anar comentant la jugada.
