Ja han quedat enrere aquells temps en els que darrere l’acció hi havia un home amb barba blanca. Ja han quedat enrere aquells temps en els que la testosterona decidia qui feia què i com. Ja han quedat enrere els estereotips del superhome. Hem canviat d’època i aquestes dones n’han sigut la causa. Busqueu-ho al diccionari, la paraula revolució és un nom femení.

Kathryn Bigelow – Le llaman Bodhi (1991)

La primera escollida és una pel·lícula d’atracaments. I és que la que era en aquells moments dona de James Cameron va ensenyar a tothom com es feia una pel·lícula amb focs artificials. Sincerament, hi ha molt pocs directors que hagin aconseguit igualar la qualitat de la cinta pel que fa a l’adrenalina i deixar tantes escenes icòniques al gènere. A més els protagonistes són Keanu Reeves i Patrick Swayze. I fan surf. No cal dir gaire més.

Sophia Coppola – Lost in Translation (2003)

La filla del famós director Francis Ford Coppola ja fa temps que va deixar el seu segell personal amb Las vírgenes suicidas. Aquesta és la seva segona pel·lícula, que li va valdre una nominació com a millor directora als Oscars.

Lone Scherfig – An Education (2009)

Basada en una part del relat autobiogràfic de la periodista Lynn Barber, aquesta cinta va emocionar crítics i públic per igual des del mateix moment de la seva estrena. Nominada a Millor Pel·lícula als Oscars i a millor actriu per la magistral interpretació de Carey Mulligan.

 

Lynne Ramsay – Tenemos que hablar de Kevin (2011)

Segell d’autor. Mai més ben dit. Aquesta pel·lícula narra la relació pertorbadora entre un fill i la seva mare d’una manera en la que pocs podrien imitar. Segona pel·lícula de la directora britànica, que ja s’ha consolidat com una de les autores de culte més solvents dins el panorama cinematogràfic.

Greta Gerwig – Lady Bird (2017)

Una de les grans perles del cinema indie actuals. Si esteu en plena etapa de descobriment individual, és la vostra pel·lícula. A més, la Saoirse Ronan ens meravella amb una interpretació única.

Deixa una resposta: