Són moltes les vegades que Netflix s’ha llançat a la ciència-ficció i sembla que malgrat els esforços aquest gènere continua sent la seva assignatura pendent. Permeteu-me que faci un incís i exclogui Aniquilación, un extraordinari cas a part dins del catàleg de ciència-ficció de Netflix, el qual està ple de produccions que no estan a l’alçada d’allò que l’espectador espera.

Si una cosa haig de salvar de Extinción és la trama. Ens trobem amb en Peter (Michael Peña), un pare de família que té estranys somnis que fan referència al que sembla ser una invasió alienígena. Un bon dia, en una festa, els veus vaticinis es fan realitat i la ciutat és envaïda per unes naus que despleguen tota una onada de violència envers els ciutadans. Així doncs, en Peter i la seva dona (Lizzy Caplan) decidiran fugir per poder salvar les seves dues filles, Hanna (Amelia Crouch) y Lucy (Erica Tremblay), de la mort. Aquesta és la situació de la qual partim, però més endavant les coses es tornaran mes complexes i la trama farà un gir de 180 graus que canviarà el rumb de la història. No vull donar més detalls per no aixafar-vos la guitarra amb un spoiler irreparable.

Però no tot són lloances, amics meus. La trama és bona, sí, però poc original. Té força similituds amb La guerra de los mundos i algun toc de Blade Runner, però sobretot amb una forta influència d’Asimov. En definitiva ve a ser un poti-poti de grans referents de la ciència-ficció, la qual cosa no em molestaria si aportés alguna cosa diferent al gènere, però en aquest cas es queda en una simple reproducció (barata a més a més) d’allò que hem vist tantes vegades. Per altra banda, crec que es queda a mig camí de satisfer la curiositat de l’espectador generada precisament per un gir argumental, i sembla ben bé que hagi de ser el capítol pilot per a una sèrie, perquè introdueix un tema tan complex com extens que donaria per molt més. De fet, quan la cosa es posa més interessant és quan la pel·lícula està a punt d’acabar-se.

El fet que hi apareguin actors coneguts com Michael Peña i Mike Colter t’empenyen a veure-la quan veus la promo a la tele de casa. Tot i així, no sé si per culpa del guió o de les interpretacions o de ves a saber què, no aconsegueixes connectar amb cap dels personatges. Michael Peña és un pare acollonit pel què els pugui passar a les seves filles que només vol salvar la seva família. A la seva dona, que resulta ferida, ens importa més aviat poc què pugui passar-li perquè ja des del principi es fa odiosa. I ja no en parlem de les nenes, dues petites fleumes que no fan més que fotre’s en problemes i plorar i cridar d’una manera que traspassa els timpans de qualsevol ésser, fins i tot extraterrestre.

A nivell tècnic, els efectes especials són bastant senzillots. És un d’aquells casos de “quiero y no puedo” en què s’han flipat molt i han acabat fent un film mediocre. No és que els efectes siguin desastrosos, però s’ha de reconèixer que poden millorar molt. Ve a ser com voler fer una pel·lícula èpica quan només et pots permetre un grapat d’extres. Si has de simular una batalla necessites gent, molta gent. Per fer una pel·li d’extraterrestres, necessites uns bons efectes, perquè si no, la teva credibilitat es veu entredit i el que és pitjor, no aconseguiràs connectar amb l’espectador perquè no es creurà el que veu en pantalla, premissa indispensable per a la ciència-ficció. T’ho has de poder creure.

En resum, diré que és una d’aquelles pel·lícules que cauran en l’oblit com llàgrimes en la pluja dins del catàleg de la plataforma. Una d’aquelles pel·lícules que distreuen una estona però que no queden en la memòria de l’espectador si no és perquè els actors són coneguts. Tot i així seguirem donant una oportunitat a la ciència-ficció de Netflix, no fos cas que ens topem amb una obra mestra com Aniquilación que ens faci oblidar tots els desastres anteriors com el que ens ocupa avui.

Deixa una resposta: