Sempre recordaré la meva primera pel·lícula de terror. Crec que encara ara em provoca malsons. La vaig veure quan deuria tenir uns 11 o 12 anys. Va ser Gothika (2003) amb la Halle Berry. Recordo passar-m’ho d’allò més malament. Vaig somniar durant nit amb el fantasma. Llavors jo tenia una habitació amb una llitera. Al llit de d’alt no hi dormia ningú i al de baix estava posat en forma d’ela respecte el de d’alt i amb els peus cap a la porta. El cantó esquerre del llit tocava a la paret i l’altre mirava cap a una finestra i una porta que donaven a un petit balcó. Era a casa els meus pares. Em vaig passar setmanes dormint de panxa enlaire i intentant no inclinar el cap ni cap a la paret ni cap a la finestra. També dormia totalment encongida perquè em feia por que em saltés algú de la llitera de d’alt. Mai m’havia fet patir el sota del llit perquè estava ple de llibres que hi emmagatzemava. El fet és que tot i que sembli que em va crear un trauma, el meu gust per les pel·lícules va anar derivant cap aquest patiment que m’autoinfligia. Masoquista? Potser sí, però m’ho passava bé.

Poc després d’això, la meva professora de castellà quan feia tercer d’ESO ens va recomanar una lectura. Era una època que la lectura era pesada i avorrida i les lectures obligatòries no hi ajudaven gents ni mica. Però aquella professora em va guanyar. És possible que m’enganxés a la lectura gràcies a ella. Ja m’agradava llegir, però ella em va convertir en una addicta. Em va posar entre les mans El gato negro y otros cuento de horror d’Edgar Allan Poe. Era una versió publicada per Vicens Vives de l’any 2000 i anava acompanyada de tot d’il·lustracions tan macabres com els mateixos relats. Sense saber-ho, la professora en qüestió va aconseguir despertar alguna cosa en mi. No només m’havia obert la porta a un autor que ha esdevingut imprescindible per a mi, sinó també a un gènere: el relat. La lectura dels contes d’en Poe es va convertir en una experiència. Més enllà de les línies escrites per l’escriptor nord-americà, comentaven cada una de les paraules amb amigues. Ens havíem enganxat a aquella por (avui dia, la persona amb qui compartia tot això, és la directora d’aquest mitjà).

Aquests van ser els meus inicis en el terror. El videoclub del meu poble es va encarregar de proporcionar-me tot d’altres experiències impagables, i sempre agrairé als qui el gestionaven el fet de tenir alguns clàssics encara ben col·locats a les prestatgeries del petit establiment que regentaven, quan encara no s’hi havia instal·lat les pantalles a través de les quals havies de triar la pel·lícula, sinó que encara podies veure les caràtules.

Avui dia, el terror és un dels meus gèneres preferits, tant de literatura com de cinema, i poques vegades gaudeixo tant com quan parlem amb els companys de fantasmes, esperits, pors, malvats i altres maleses. Però recentment el terror cinematogràfic em decep. Per sort, el literari es manté a un bon nivell, si més no segons la meva humil opinió, fins i tot el terror català, que per aquells que no ho sapigueu tenim autors catalans que escriuen terror! I en català! Però alguna cosa li passa al cinema. L’anomenat slasher ha fet molt de mal a un gènere que m’agrada més quan juga amb la suggestió i les emocions adrenalítiques, que no pas amb les galledes de sang i fetge i xinxarella, que diu el meu pare. Em sap greu, a mi la sang no m’espanta. Els budells que volen, tampoc. I els cervells devorats, encara menys. Em provoquen fastig, però no terror. Que m’espantin cada dos segons amb un cop sec de violí m’espanta la mil·lèsima de segon que me la clava, però no em passo una nit sencera pensant en un violí mal afinat. Això, per no comentar els ensurts que em veig a venir de 5 minuts i que evidentment no tenen l’efecte que haurien de tenir. I què passa amb els girs narratius? Què se n’ha fet? Hem tornar a l’era on la rossa és la que primer mor, després segueix l’immigrant i finalment el musculitos. Va, estic segura que tenim guionistes capaços de crear una molt bona història! Què se n’ha fet del terror de veritat? Què passa amb les meves nits sense dormir? Qui me les torna?

Evidentment, no tot està perdut. Tenim productes interessants. Molt interessants! L’any passat vaig poder gaudir de Get out (2018) i Hereditary (2018) i certament són dos llargmetratges que si us agrada el terror no us podeu perdre. Però darrerament he anat a veure al cinema Pet Sematary (2019), Us (2019) i Escape room (2019) i a totes tres hi he trobat a faltar molt de contingut a nivell de guió per arribar a atraure’m de la manera que a mi m’agrada.

Ara bé, deixeu-me preguntar-vos: soc jo l’única persona a qui li passa això? Si és així, potser és que soc massa exigent o visc en un altre moment que el cinema o bé ja ha superat o bé encara no hi ha arribat. Sigui com sigui, cada vegada em costa més passar-m’ho bé amb el terror.

Deixa una resposta: