Queda lluny l’època daurada del western on una gran part dels treballs de Hollywood anaven destinats a un gènere que mica en mica va anar caient en l’oblit. Només en comptades ocasions apareixen aquells que, ja sigui per nostàlgia o pura inconsciència, decideixen tornar a donar vida al gènere per excel·lència dels nord-americans. En els últims anys hem pogut veure com pel·lícules que han passat sense pena ni gloria per les cartelleres, tret d’alguna excepció, ens retornaven de nou a la polseguera del galop dels cavalls, als duels de pistoles i a les llargues travesses a la recerca d’un nou territori que tant ens van marcar als amants d’aquest gènere. Remakes com True grit (2010) o 3:10 to Yuma (2007) o westerns més arriscats com Slow West (2015), Bone Tomahawk (2015) i The ballad of Buster Scrugs (2018), són un clar exemple que tot i l’agonia i el menyspreu de la majoria, les pel·lícules de l’oest no moriran mai.

No deixa de ser curiós que hagi hagut de ser un francès, potser enlluernat per aquell western europeu que Leone va saber introduir dins d’una maquinària que no acceptava gaires canvis en l’estètica del gènere, qui s’hagi atrevit a rodar el que segurament és el millor western després de l’obra mestra d’un director, també tocat per la vareta màgica de Sergio Leone. Unforgiven(1992) quedarà sempre com a colofó final d’un gènere que no és va saber reinventar i el qual tots, o gairebé tots, vam decidir enterrar viu. Amb The Sisters Brothers, Jacques Audiard ha rodat el que segurament molts d’altres haguessin volgut rodar però mai es van atrevir. I ho ha fet sense complexes, amb aires renovats, però sempre tenint en compte els mestres del passat. Basada en la novel·la de Patrick Dewit, el director francès no amaga en cap moment aquest respecte pel gènere i els seus abanderats i ho demostra durant dues hores amb constants referències a aquells que van fer grans les pel·lícules de l’oest. M’atreviria dir que la pel·lícula és una combinació perfecta de tot el que aquest gènere ens ha aportat durant  més de cent anys de vida. En ella hi trobem els dos pals de paller de les grans obres de Howard Hawks: aquella profunditat i humanitat que atorgava als seus personatges allunyant-los de l’èpica més conservadora dels inicis del gènere, i aquells tocs d’humor que tant ens van agradar a Rio Bravo (1959). Audiard també posa molt d’èmfasi en la fotografia i els paisatges amb uns plànols que recorden aquella passió per la natura i aquell aire místic que Eastwood va voler donar a Pale rider (1985). Però com a contrapunt, la violència d’algunes escenes i fins i tot alguns detalls que ens remouran l’estómac ens acosten a aquell Sam Peckinpah de The wild Bunch (1969) que mostrava, per primer cop, una violència desmesurada dins d’un gènere com el western, i on fins i tot aquell rerefons més gore de Bone Tomahawk plana per alguna escena de The Sisters brothers.

Mantenint les senyes d’identitat del gènere, Audiard ho a portat tot al seu terreny més personal. En realitat, l’oest americà del 1851 només és un escenari per explicar la història de dos germans que anhelen dues realitats oposades. De Buddy movies ambientades a l’oest n’hi ha hagut moltes, però potser cap ha sabut donar tanta importància als sentiments i a les preocupacions dels seus personatges principals. Encarnats per  John C. Reilly (Stan and Ollie, Carnage, We Need to Talk About Kevin), i Joaquin Phoenix (Her, Inherent Vice, The master), aquests veuran com tot allò en què creien o tot allò pel que s’estan jugant la vida, potser no és tan important com el fet de seguir vius i poder viure la resta dels seus dies amb tranquil·litat. Aquesta dualitat marcarà aquest llarg camí en busca d’una recompensa; i mentre l’un cada cop veu més a prop el final d’aquesta vida de foragits, l’altre encara creu en el romanticisme d’aquell vell oest d’històries de pistolers amb l’únic consol que, un dia, ell es convertirà en part d’alguna d’aquestes llegendes i al mateix temps en part del mite del salvatge oest.

Eastwood sempre havia dit que per rodar una bona pel·lícula calia una bona història, un bon elenc d’actors i tota la resta. La història, la tenim; i l’elenc d’actors, també. Ja que acompanyant les superbes interpretacions de Reilly i Phoenix hi tenim ha Jake Gyllenhaal, (Prisoners, Life, Nocturnal animals) i Riz Ahmed (Nightcrawler, Rogue One, The night of, els quals intentaran fer obrir els ulls als dos germans amb promeses d’un món millor i més lliure. Quatre patums en tota regla que transporten aquesta pel·lícula una passa més enllà d’un simple western de bons i dolents.

Com a tota bona pel·lícula de l’oest, també hi trobem pistoles i trets a discreció, tal com ens demostra la magnífica primera escena on són les bales i el foc dels revòlvers  els principals protagonistes dins d’un marc completament de negra nit. Però durant el transcurs del film, la reflexió, l’emoció i els sentiments dels protagonistes, aniran prenent forma fins a fer-se els principals protagonistes del conjunt. I tot això, sense restar la tensió, el neguit i la grisor que transpira una història que en alguna ocasió circula pels camins del gènere negre, tal com ens indica una banda sonora a càrrec del gran Alexandre Desplat, que barreja aquells ritmes de thriller dels anys setanta amb el sons més característics dels westerns més convencionals.

The Sisters brothers és un western modern que conserva l’encant de l’edat d’or del gènere i que en cap moment cau en l’autocomplaença d’aquell qui creu que en aquest món ja està tot inventat. Audiard agafa els mites de l’oest, els dona una volta, i ens fa  entendre que aquesta pel·lícula manifesta el principi del final d’una era, el final d’una part de la història dels Estats Units que sempre quedarà en l’imaginari col·lectiu a través d’aquelles històries que viatjaven de costa a costa mentre es forjaven els mites i llegendes del vell oest. I fins i tot, just al final, el director té temps d’un últim homenatge mentre el marc d’una porta separa l’horitzó de l’interior d’una casa, i al mig, tres figures semblen haver trobat, per fi, la seva redempció com en el seu moment ho va fer John Wayne a The Searchers (1956) de John Ford. Però no patiu, amb aquestes últimes línies no us he desvetllat el final de la història, ja que The Sisters brothers no té un final, simplement acaba.

Anterior‘Deliciosa natura’, un menú molt natural
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.