Passa poques vegades, de fet, moltes menys de les que ens agradarien, però de sobte com qui no vol, apareix un d’aquells films que et marca i que et deixa astorat fins al punt de d’aconseguir tenir-te tota una nit amb els ulls oberts com taronges, intentant analitzar quelcom tant fascinant.

Grave és un d’aquests casos i, si per postres hi afegim que estem parlant del primer llargmetratge d’una jove directora com la francesa Julia Duncornau, tota aquesta combinació adquireix una rellevància que de ben segur tocarà la fibra a més d’un amant del gènere de terror.

Duncornau ha construït un relat ambiciós que va més enllà de les imatges escabroses o el vessament gratuït de sang. No era difícil caure en aquests paranys degut a la temàtica de la pel·lícula:  el canibalisme és un tema complex amb el que no tothom s’atreveix , i els pocs que han gosat fer-ho, massa sovint han caigut a la trampa del sensacionalisme i el recurs fàcil. La directora francesa ha aconseguit allunyar-se de tots els tòpics del gènere i, amb elegància i una direcció seriosa i acurada, ha remogut l’estómac dels espectadors amb la senzilla premissa de que menys, a vegades és més.

Un campus universitari on hi resideixen els estudiants de veterinària serveix de marc per una història que ens transporta als instints més primitius de l’esser humà. Justine, una estudiant de primer any, es veurà seduïda per un entorndecadent de sexe, drogues i alcohol, que amaga infinitat de perversions de les quals  no podrà escapar.

L’ús que fa la directora de la càmara és senzillament brillant. A Grave cada pla, cada escena, està cuidada a la perfecció i la imatge i la fotografia son peces fonamentals per fer-nos entrar de ple dins d’aquest submón universitari. Duncornau juga amb els colors, des de la tonalitat grisosa amb que ens mostra el dia a dia dels estudiants, fins a les explosions de flashos i neons en les festes universitàries dels campus. Per aquest fet, és inevitable pensar amb referents com Nicolas Winding Refn i The Neon Demon amb el tractament de la llum, el so i la imatge o fins i tot amb el David Cronnenberg més visceral.

Tot i ser el tema principal, la fam de sang i carn humana de la protagonista no eclipsa un debat que el film posa sobre la taula de forma elegant i mesurada per tal de que l’espectador reflexioni sobre temàtiques com la droga, l’adolescència, l`homosexualitat o el feminisme. Tot encaixa i res sobra en aquest debut cinematogràfic.

La directora exposa però no és posiciona, ensenya però és mesurada en cada pla i en cada acció de la pel·lícula. Aquest fet és el que acaba provocant aquesta bellesa hipnotitzant tot i estar presenciant escenes que a més d’un farien tancar els ulls.

En els papers principals, Garance Marillier (Justine) i Ella Rumpf estan a l’altura de les circumstàncies. Garance mostra a la perfecció l’evolució d’un personatge que passa de la innocència i la puresa més absoluta a la perversió més carnal i primitiva. El seu treball és descarat i dotat d’una valentia poc usual en debutants. El paper de la germana gran tampoc és queda curt; Ella Rumpf captiva a l’espectador amb la seva mirada profunda i seductora. Representa la bèstia que Justine porta a dins i és el catalitzador del seu impuls de canibalisme, com també al mateix temps, és l’encarregada de guiar-la per un món brut i decadent en el qual ella ha sabut sobreviure fins al moment.

Diuen que la glòria és dels valents i Juliane ha arriscat i ha encertat. Visualment impecable, ha construït un relat digne de grans directors i amb un guió senzill i sense floritures que desperta l’interès de l’espectador amb un in crescendo que acaba de forma magistral i eloqüent.

Per alguns no serà fàcil entrar en una sala per presenciar un film que té com a premissa principal el món del canibalisme, però si podeu superar aquesta primer tall, compreu una entrada, asseieu-vos a la butaca i prepareu-vos per gaudir d’un viatge excitant i d’una història que us sorprendrà i no us deixarà indiferents sigueu vegetarians o no.

 

Comparteix
AnteriorLa ciència més inversemblant!
SegüentASFÍXIA: córrer per les pàgines
Marc Orra Boix

Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m’agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d’un cinema m’haureu de buscar.

Deixa una resposta: