L’evolució de Damian Challeze en la direcció és inqüestionable. En tan sols nou anys, ha passat de l’anonimat a convertir-se en un dels directors més cotitzats i amb més talent del panorama cinematogràfic. Amb Whiplash ens va demostrar com construir una història potent, intensa i dura, tot plegat sense grandiloqüències tècniques. Dos anys més tard, tornava a la direcció, i aquest cop, amb un musical que va enamorar a mig planeta i part de l’altre. Amb La La Land, es va consagrar en la direcció, rodejant-se de grans noms com Ryan Gosling i Emma Stone, i amb un estil que ja requeria un nivell de tècnica més desenvolupat i per conseqüent, més elevat nivell econòmic.

El treball de Chazelle amb First man, el podia haver firmat perfectament Steven Spielberg, salvant totes les distàncies del món és clar. La qualitat tècnica és innegable i no perd les formes en cap moment. Es tracta d’un relat que intenta, sense gaire èxit, mostrar-nos el sacrifici i la duresa amb que Neil Armstrong va viure els anys previs a la seva missió a la lluna. Un home trencat pel dolor de la pèrdua d’una filla, que va veure en el programa Gemini la possibilitat d’escapar del pou de silenci on havia caigut.

Aparentment tot sembla correcte: és visualment potent, amb interpretacions correctes, i un ritme un xic irregular, però que tampoc molesta excessivament. Llavors, que falla en aquesta superproducció que sembla gaudir d’un bon estat de forma? Doncs el problema radica bàsicament en que el conjunt resulta més fred que el gel i acaba per provocar una indiferència total durant dues hores i pico. Tot és correcte sí, però el guió és totalment impersonal i no acaba de desenvolupar a fons cap aspecte de la trama. Veiem que el protagonista passa per moments complicats, però no ens ho acabem de creure del tot. Veiem que el programa d’entrenament dels astronautes és complex i d’una duresa extrema, tan física com mental, però de nou, ens acaba important bastant poc, ja que no aporta res de nou, i és un aspecte que el tenim molt vist en altres produccions de temàtica similar.

Doncs això, els ingredients són els correctes i seria agosarat afirma que l’emplatat no és l’adient, però el gust, senyores i senyors, el gust ja són figues d’un altre paner, ja que acaba resultant insípid i poc original. Deixant de banda els símils gastronòmics, el treball de Chazelle, probablement recollirà algun gran premi, bàsicament perquè són dels que agraden a l’acadèmia. Però amb tota sinceritat, aquesta pel.lícula la vaig oblidar deu minuts després de sortir de la projecció, i dubto que la torni a recuperar. Chazelle ha fet un pas de gegant en la direcció, però s’ha deixat alguna cosa pel camí.

Deixa una resposta: