Gran premi del jurat al passat festival de Cannes i ovació a Sant Sebastián. El nou treball del veterà director Spike Lee no deixa indiferent i ha unificat a gran part de la crítica en el que segurament és el seu treball més fresc, descarat i afilat des de Do The Right Thing (1989).

Després d’un període on el director de Brooklyn no ha passat pel seu millor moment cinematogràfic, Lee sembla haver recuperat l’alè, ja que ha tornat per clavar un cop de puny al bell mig de l’administració Trump. Amb BlacKkKlansman, Spike Lee torna al capdavant del cinema polític i es consolida −si no ho estava prou− com un dels abanderats en la lluita contra el racisme i les llibertats dels afroamericans. Jordan Peele, productor de la pel·lícula, va ser l’encarregat de trucar a Lee per tal d’explicar-li la història real de Ron Stallworth, un detectiu negre de la policia de Colorado Springs que va aconseguir infiltrar-se dins la cúpula del Ku Klux Klan a principis dels 70. A primera vista aquest fet pot semblar d’allò més surrealista i, en realitat, no aneu mal encaminats, ja que l’aventura de Stallworth dins del Klan és de tot menys convencional.

Només un director com Spike Lee és capaç de remoure tantes sensibilitats amb clau d’humor, ja que BlacKkKlansman és un thriller, un drama, però sobretot, és una comèdia negra en tota regla. Segurament molts opinaran que tractar una temàtica tan seriosa com el racisme amb to burlesc pot resultar cínic i poc encertat, però la veritat és que aquesta frescor en el guió i aquest humor àcid i irreverent que es respira durant tot el metratge ajuden a que el missatge arribi d’una forma clara i concisa a ulls d’un espectador massa acostumat a veure com el tema racial és tractat sempre des d’una perspectiva més dura i seriosa. Lluny queda la propaganda de D.W. Griffith amb l’obra mestra de Birth of a Nation (1915) o la descarnada i colpidora Mississippi Burning (1988). En l’actualitat conviuen moltes maneres d’explicar les veritats, segurament igual d’eficaces i colpidores. No en va, el to de Lee dins la pel·lícula no desdibuixa en cap moment el missatge que vol donar a la població. El guió no perd el nord en cap moment i compensa a la perfecció la manca de seriositat amb una sobredosi de realisme just al final de la pel·lícula, moment on l’espectador s’adona realment que tot el que ha vist fins ara no és sinó una realitat que semblava superada però que ha tornat amb més força que mai, i amb nom i cognoms.

Però no tan sols de missatge polític sobreviu BlackkKlansman. El director no ha descuidat cap aspecte tècnic de la seva creació, i com és habitual en les seves grans obres, la fotografia i la banda sonora juguen un paper clau en el conjunt del treball. Tractant-se d’un relat de principis dels 70, no és d’estranyar que la postal creada gràcies, en gran part, a un vestuari icònic  de l’època, encaixin d’allò més en una trama que busca recuperar i homenatjar un moviment com el  Blackpower, el qual s’obria pas a base de funk i punys alçats. Són òbvies les referències a la Blaxplotation i la trilogia Shaft, així com una banda sonora a ritme de Motown, mentre el gran Terence Blanchard, col·laborador habitual de Lee en propostes com Malcolm X o 25th Hour, i hi posa el seu gra de sorra amb una BSO digna dels millors thrillers.

Torna el Lee de les grans ocasions, aquell provocador capaç de crear un relat d’allò més sinistre i envoltat d’una aura pop dins els carrers de la seva estimada Nova York com a Summer of Sam (1999). Si en aquella ocasió van ser John Leguizamo i Adrian Brody els encarregats de portar el pes interpretatiu, en el seu darrer treball s’ha rodejat d’uns fidels escuders a l’altura de la seva obra. Adam Driver (Logan Lucky, Paterson) i John David Washington (The Old Man And The Gun) són els encarregats de donar vida a un duet particular que remourà les entranyes del mateix  Ku Klux Klan. El blanc i el negre, mai millor dit, cada un amb la seva idiosincràsia particular, però que es complementen a la perfecció en un binomi que respira aires de Buddy movie.

Els membres del Klan criden ben fort America First mentre aixequen el braç dret intentant esbrinar si plou o no plou. Lee no està per subtileses ni missatges subliminals. El discurs és clar i va directament al cor de tota una nació. Potser aquests anys de desencant del director amb la indústria cinematogràfica li han servit per refrescar idees i agafar forces dins d’un món disposat a mirar més cap enrere que no pas cap endavant. Alguns crítics l’han catalogat com un simple pamflet propagandístic que no deixa marge de maniobra a l’espectador. Realment hi ha d’haver marge en aquest tema, senyores i senyors? Arriba un punt en què l’equidistància no és acceptable i menys quan parlem de determinats temes. Ja no es tracta d’escollir el gris i mantenir-te a l’expectativa, de si els extrems no són mai bons o de si ni blanc ni negre. Prou de mitges tintes. Aquest cop hem d’escollir, i jo voto pel negre. Spike Lee ho té clar; sempre ho ha tingut clar.

Deixa una resposta: