No deixa de ser curiós que en l’actualitat el cine sembla haver retornat als seus orígens, on la força de les imatges feia aixecar de la cadira a uns espectadors embadalits que contemplaven amb por com aquell tren se’ls tirava a sobre just entrant a l’estació. Des de sempre, el cinema ha estat una experiència immersiva on el director ha intentat que els espectadors s’endinsin en primera persona en allò que estan veien a la pantalla. En 125 anys d’història hem vist pel·lícules de tota mena i per a tots els gustos, però sí que és veritat que en l’última dècada, la força de les imatges semblen tenir més pes que no pas la història que se’ns vol explicar. Amb 1917, Sam Mendes (American Beauty, Skyfall, Revolutionary Road) s’apunta al carro que tants èxits va propiciar a Alejandro G. Iñárritu (Birdman, The Revenant) no fa pas gaire, basat en una forma de filmar on la posició de la càmera, la imatge i l’enquadrament juguen un paper fonamental per sobre d’altres aspectes del film. I és la que pel·lícula ha estat gravada gairebé en un sol pla seqüència i amb l’objectiu col·locat gairebé en primera persona per tal que puguem viure aquella aventura com si estiguéssim dins la pantalla. Com dèiem abans, un exercici d’immersió en tota regla en una pel·lícula que acaba resultant impecable pel que fa el seu apartat visual. Mostra d’això, tenim en l’escena en què un poble devastat per la guerra emergeix il·luminat pel foc i el llançament de bengales on mentre els soldats juguen al gat i la rata pels seus carrers laberíntics i desolats en un joc de llums i ombres hipnotitzant que fan de tot plegat un prodigi de fotografia i il·luminació.

1917 explica una ínfima part del que va ser la Primera Guerra Mundial, una petita incursió en la vida de dos soldats, que a través del fang i les trinxeres, hauran de lluitar contra el temps per tal de portar la seva missió a bon port. Cinema bèl·lic de primera mà, que pretén allunyar-se d’heroïcitats i grandiloqüències personals, per tal de mostrar a simples mortals immersos en un conflicte que no acaben d’entendre. Tot i això, en histories d’aquesta magnitud, és gairebé inevitable no caure en la temptació de posicionar-se en un o altre bàndol, però el director ho ha solventat de forma magistral amb un reduït però acurat guió més pròxim a l’antibel·licisme que no pas al patriotisme d’aquells qui se senten guanyadors i amb el poder de la veritat. 1917 és un retrat d’un moment que resumeix 4 anys de conflicte, una missió que ajudarà a salvar vides i acostarà als dos protagonistes una mica més a casa, si més no, això és el que creuen ells.

És fàcil que ens vinguin a la memòria referencies com Salvar al soldado Ryan o, fins i tot, Apocalypse now, ja que en totes, els protagonistes es veuen immersos en un camí que flirteja entre la bogeria i la clarividència de qui sap que ha de complir un objectiu costi el que costi.

Sam Mendes ha filmat una pel·lícula crua i real que ens transporta directament al mig d’una batalla, en part, gràcies al seu ritme trepidant marcat per un esplèndid Thomas Newman, que a través de la banda sonora ens marca els tempos de l’acció com si fos el compàs d’una partitura. Durant tot el metratge, la tensió va de menys a més i només en certs moments de pausa, massa llargs pel meu gust, se’ns permet recuperar l’alè per tal de poder continuar, ja que el viatge dels dos protagonistes, George MacKay (El secreto de Marrowbone, Captain Fantastic) i Dean-Charles Chapman (The King, Blinded by the light), definitivament és el nostre viatge. Dues interpretacions més que correctes, i que aguanten el tipus en tot moment en un film on els estats d’ànim i les emocions viuen a flor de pell.

Treball absolutament rodó el que Sam Mendes ens regala a 1917. Sobrietat i bones maneres darrera la càmera que provoquen un amalgama de sensacions que l’espectador haurà d’anar digerint a mesura que els protagonistes vagin arribant al seu destí. Una història d’amistat, superació i resistència en un gènere que ens transporta de nou a aquella edat d’or del cinema clàssic, i que des de fa uns anys, sembla haver tornat amb més força que mai.

 

Comparteix
AnteriorNominacions Oscars 2020
SegüentAquest divendres al cine…
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.